GRAMÀTICA
Alfabet i pronunciació ·
Frases ·
Substantius ·
Determinants ·
Pronoms ·
Adjectius ·
Adverbis ·
Verbs ·
Preposicions ·
Conjuncions ·
Preguntes ·
Proposicions ·
Números ·
Formació de paraules ·
Abreviatures ·
Puntuació
Un verb expressa l’execució o el cessament d’una acció (córrer, parar), una relació (tenir, perdre) o un estat (fondre’s). En elefen, els verbs no canvien la seva forma per a indicar, per exemple, els temps o els modes. En el seu lloc s’utilitzen adverbis, especialment les tres partícules preverbals ia, va e ta. Un verb pot usar-se com un substantiu sense fer canvis.
El futur es forma amb va (una paraula d’origen francès). Els temps del passat, incloent-hi el perfecte i el plusquamperfet, es formen amb ia (que procedeix del chavacano). Aquests són els adverbis especials que precedeixen al verb. El temps present no té cap marca:
En les narracions sovint es descriuen successos que té lloc en el passat (o en un passat imaginat) la ubicació del qual en el temps no és motiu de preocupació per al lector. En tals casos pot ometre’s el ia.
El elefen no distingeix els aspectes perfecte i imperfecte del verb (per exemple: «vaig menjar», «solia menjar», «he menjat», «havia menjat»). No obstant això, es pot aclarir fàcilment la seqüència temporal de dues accions marcant la primera amb ja (“ja”):
Hi ha altres maneres d’aclarir la seqüència temporal:
El elefen té també ta, una partícula facultativa (que ve del crioll haitià) i que pot utilitzar-se per a indicar que alguna cosa és irreal o imaginari, hipotètic o simplement possible o desitjable. Una frase amb ta aborda una realitat alternativa. En les frases que comencen per si, “ta” s’afegeix a l’oració principal, però generalment s’omet l’oració subordinada que comença per si – però el seu ús no està prohibit. L’ús de ta pot suggerir un futur menys probable que un que usa va. També es pot utilitzar ta per a indicar una petició educada. Pot usar-se en diverses situacions que en molts idiomes utilitzen un mode condicional o subjuntiu:
En general, només es pot utilitzar una partícula preverbal va, ia o ta amb cada verb. L’única excepció és ia ta, que té el mateix significat que el condicional perfecte en les llengües romanços i «would have» en anglès. Un exemple és un comentari graciós de Richard Nixon:
Contràriament al català, en elefen conserva el temps directe de l’enunciat inicial:
L’imperatiu, o la forma verbal de donar ordres, no es marca. Es diferencia del present per l’omissió del subjecte. El subjecte serà normalment el teu o vós, és a dir la persona a qui es dirigeix. S’utilitza ta ce si el subjecte ha d’esmentar-se:
Els verbs es neguen amb l’adverbi no, que precedeix tant al verb com a va, ia o ta:
Un participi és un verb que s’usa com a adjectiu o adverbi. Els verbs formen participis actius (gerundis) amb -nte, i participis passius amb -da. Es poden usar també com a substantius. El participi actiu implica també una acció en curs, mentre que el participi passiu suggereix que l’acció va succeir en el passat:
El participi actiu pot tenir un objecte. A més, es pot utilitzar com a complement del verb és per a transmetre una idea de progressió:
Una construcció de participi és sovint innecessària, ja que hi ha altres maneres d’expressar aquest significat:
El participi passiu es pot utilitzar com a complement dels verbss es o deveni per a donar un sentit passiu. Par (“per”) introdueix l’agent d’una acció passiva:
Una oració activa amb on o algun com a subjecte és sovint una alternativa elegant a una oració passiva:
El participi actiu d’es és esente:
Un verb transitiu és un verb que pot estar seguit directament per un grup nominal (un objecte), sense preposició. Un verb intransitiu no té objecte. Per exemple:
La transitivitat en elefen és flexible. Per exemple, si s’agrega un objecte després d’un verb intransitiu, el verb es torna transitiu. Des d’un punt de vista semàntic, l’objecte correspon al subjecte intransitiu, i el verb vol dir ara «causa que (l’objecte)…».
L’objecte d’un verb transitiu vaig poder ometre’s si és obvi a partir de la situació o el context:
Quan l’objecte d’un verb i el subjecte són la mateixa cosa, es pot utilitzar un pronom reflexiu com a objecte: Me senta me. – Em sento. (= Me deveni sentante) La porte abri se. – La porta s’obre. (= La porte abri – però posant l’accent que ningú sembla obrir-la o que sembla que ella s’obre sola)
I per a precisar que un verb està en forma transitiva, es poden utilitzar expressions com a fa o causa:
En alguns idiomes el subjecte d’un verb transitiu pot tenir un complement. En elefen, s’utilitzen altres construccions:
L’única excepció és el verb nomi (cridar/citar), i es considera com una aposició:
Cada verb finit té en elefen un subjecte, fins i tot si només és un pronom impersonal.
En alguns idiomes, s’omet el subjecte dels verbs que es relaciona amb el clima o l’estat d’ànim general. En elefen s’usa lo:
De la mateixa manera, quan el subjecte real és un sintagma nominal, després del verb s’usa lo abans del verb:
Amb el verb es, quan el subjecte és un pronom (del tipus el, lo, o los) seguit d’una proposició relativa, es pot col·locar la proposició relativa al final de la frase, i usar lo com pseudo-subjecte d’es:
S’utilitza on ave per a indicar que una cosa existeix o és present:
En elefen es pot fer servir un verb com a substantiu de dues formes: l’infinitiu i el substantiu verbal. Tots dos usen el verb sense modificar.
L’infinitiu introdueix una classe especial de proposició nominal, anomenada «proposició infinitiva», el significat de la qual és com una proposició introduïda per ce. L’infinitiu continua sent un verb, capaç de ser seguit per adverbis i un objecte, i de negació per la paraula no, posada davant seu. És important remarcar que no accepta subjecte o un indicador de temps o estat d’ànim.
Lús més comú duna proposició infinitiva és com a objecte dun altre verb. Els subjectes dels dos verbs són usualment el mateix, però poden ser diferents si el significat ho suggereix, com en l’exemple amb proibi a sota:
Els infinits sovint també són trobats després de preposicions, on es poden acceptar però no abans; i adverbis i un objecte després d’ells:
Per contrast, el substantiu verbal és només un substantiu, i normalment és precedit per la o altre determinant. El substantiu denota un succés o lacció del verb, o el seu resultat immediat. Podeu acceptar adjectius, però una preposició (normalment de) ha de ser usada si un objecte necessita ser inclòs:
Amb un verb com a junta, hi ha poca diferència entre un junta i un juntada. Però la traduïda és el text original a partir del qual la traducció es produeix, de la mateixa manera que un crea és l’acte de crear una creada. Aquesta és la conseqüència de la importància dels objectes dels propis verbs: -da sempre fa referència a l’objecte. Amb cregui, l’objecte és també el resultat d’un acte; però amb tradui, l’objecte és el resultat de dues coses diferents. Per a alguns verbs, per exemple dansa, on l’objecte i l’acte són la mateixa cosa, es diu una dansa i no pas una dansada. Una proposición infinitiva puede ser usada como el sujeto de un enunciado:
Però, a l’escriptura, si una proposició infinitiva és llarga, el lector podria malinterpretar el verb infinitiu com una ordre, almenys fins que es descobreixi el verb principal de l’enunciat. Es pot evitar això canviant l’infinitiu a un substantiu verbal, afegint la o altre determinant davant de la proposició, o usant el plural:
Esta paje es presentada con la lisensa CC Attribution-Share Alike 4.0 International.
Lo ia es automatada jenerada de la paje corespondente en la Vici de Elefen a 12 otobre 2024 (16:16 UTC).