Proposicions

De la mateixa forma que la frase, la proposició conté un subjecte i un verb, però forma part d’una oració més gran.

Cada frase conté una proposició principal. Aquesta es pot modificar de diverses formes per una o més proposicions subordinades. Si una proposició subordinada modifica una frase nominal se’l denomina proposició relativa. Si modifica un verb o la preposició principal sencera, es diu una proposició adverbial. I si fa la funció d’un substantiu, proposició nominal.

A més, una oració pot contenir més d’una proposició principal.

Proposicions relatives

Una proposició relativa és una proposició que modifica un substantiu. Les proposicions relatives segueixen als substantius que modifiquen i usualment comencen per un dels pronoms relatius ci o cual:

• La om ci ia abita asi ia vade a New York. – L’home que va viure aquí se’n va anar a Nova York.
• La poma cual ia cade de mea saco es aora noncomable. – La poma que va caure de la meva bossa és ara incomestible.

Per a major claredat, una proposició relativa pot estar separada de la resta de l’oració per comes, especialment si és llarga o complicada:

• La poma, cual ia cade de mea saco en la fango a matina ier, es aora noncomable. – La poma, que va caure de la meva bossa en el fang ahir al matí, ara és incomestible.

Algunes proposicions relatives no són essencials per al significat de l’oració, sinó simplement afegeixen un comentari suplementari. Aquestes proposicions sempre se separen per comes:

• La can, ci ave manxas negra, ia morde la polisior. – El gos, que té taques negres, va mossegar al policia.
• Mea padre, ci ia jubila, abita en Mexico. – El meu pare, que es va jubilar, viu a Mèxic.
• Esta jus, cual Ana ia fa, ave un bon sabor. – Aquest suc, que va fer Ana, sap bé.

Ci i cual poden comportar-se com a subjecte o com a objecte d’una proposició relativa. Generalment, l’objecte segueix al verb, però quan un d’ells és l’objecte, precedeix tant al subjecte com al verb:

• La fem ci me ama veni de Frans. – La dona que amo ve de França.
• La robot cual me ia construi no opera. – El robot que vaig construir no funciona.
• Ta ce nos vade a mea casa, cual es prosima. – Anem a la meva casa, que és a prop.

Quan el pronom relatiu és l’objecte d’una preposició, la preposició va davant:

• La fem de ci nos parla labora a mea ofisia. – La dona de què parlem treballa en la meva oficina.
• Tua libro, en cual me ia scrive sua nom, es sur la table. – El teu llibre, en el qual vaig escriure el seu nom, està sobre la taula.

Quan de ci o de cual introdueix un substantiu posseït dins de la proposició relativa, aquest substantiu sol estar introduït per sua per a major claredat:

• Esta fem, de ci sua sposo labora en la banco, es un cocor eselente. – Aquesta dona, el marit de la qual treballa en el banc, és una excel·lent cuinera.
• La fem, de ci tu conose sua sposo, labora a mea ofisia. – La dona, el marit de la qual coneixes, treballa en la meva oficina.
• La fem, de ci tu ia dona la letera a sua sposo, es encantante. – La dona, a l’espòs de la qual vas donar la carta, és encantadora.
• Mea auto, de cual sua motor es rompeda, es aora dejetada. – El meu cotxe, el motor del qual està trencat, ara és escombraries.

En alguns idiomes, una proposició relativa pot modificar la proposició precedent. En elefen, en cas d’ambigüitat es pot reemplaçar la proposició subordinada per una coordinada i dir lo cual, e lo, e esta, e acel o una expressió similar:

• El pote salta a un metre alta, e esta ia surprende me. – Pot saltar un metre d’altura, la qual cosa em sorprèn.
• Me ia eleje aprende elefen, lo cual ia es un deside multe bon. – Vaig triar aprendre elefen, que va ser una molt bona decisió.

Es pot començar una proposició relativa amb un adverbi relatiu:

• Me labora en Paris, do me abita. – Treball en Paris, on viu.
• El va visita en julio, cuando la clima es bon. – Vindrà al juliol, quan el temps és bo.
• Acel es la razona per ce Juan ia parti. – Aquesta és la raó per la qual Juan es va anar.

Aquestes proposicions relatives són similars a les proposicions adverbials:

• Me labora do me abita. – Treball on viu.
• El va visita cuando la clima es bon. – Vindrà quan faci bon temps.

Proposicions adverbials

Una proposició adverbial (o subordinada circumstancial) modifica el verb de la proposició principal, o la proposició completa. Introduïm una proposició adverbial amb una conjunció relativa (com, quan, quant, do) o una de les conjuncions especials si, car, afin, i ca:

• Me no teme la can, car el es multe peti. – No tinc por al gos, perquè és molt petit.
• Si los redui tro rapida sua pesa, los va regania lo. – Si perden pes molt ràpid, ho recuperaran.
• Me core afin la rinosero no catura me. – Corro perquè el rinoceront no m’atrapi.
• Esta es plu labora ca me ia previde. – Això és més treball del que esperava.
• El ia scrive cuando sua madre ia demanda. – Va escriure quan la seva mare li ho va demanar.
• El dise ce el es felis do el abita. – Diu que és feliç on viu.
• On no ia permete ce me fa la cosas como me ia desira. – No se’m permetia fer les coses com volia.

Una proposició adverbial introduïda per una conjunció relativa (como, cuando, cuanto, do) pot ser considerada com a proposició adjectival abreujada. Per exemple, els tres últims exemples anteriors poden també expressar-se de la manera següent:

• El ia scrive a la ora cuando sua madre ia demanda. – Va escriure en el moment en què la seva mare li va demanar.
• El dise ce el es felis a la loca do el abita. – Diu que és feliç en el lloc on viu.
• On no ia permete ce me fa la cosas en la modo como me desira. – No se’m permetia fer les coses com jo volia.

Proposicions nominals

Una proposició nominal (o subordinada completiva) funciona com un substantiu: pot ser el subjecte o l’objecte d’un verb o preposició. Les proposicions nominals s’introdueixen amb les conjuncions especials ce o esce, amb un dels pronoms relatius cua, cual i ci, o per una de les conjuncions relatives.

Per a veure si una proposició és realment una proposició nominal, substitueixi «ell», «ella», «ells» o «elles» per la proposició. Si es produeix una oració correcta és que la proposició és nominal. Les proposicions nominals solen ser objectes dels verbs de pensament, uneix sensació o emoció:

• Me vide do tu es. – Veig on estàs.
• Cuando me va parti, me no sabe. – Quan m’aniré, no ho sé.
• Me sabe de do tu veni. – Sé d’on vens.
• Me sabe ci ia dise acel. – Sé qui va dir això.
• Me vole demanda cua tu ia dise. – Vull preguntar què heu dit.
• Me pote divina cual libro el leje. – Puc endevinar quin llibre està llegint ella.

Moltes proposicions nominals són introduïdes per les conjuncions especials ce (“que”) o esce (“si”):

• Me pensa ce el es bela. – Crec que és bella.
• Me pensa ce el pote salta a un metre alta. – Crec que pot saltar un metre d’altura.
• Me pensa ce si. – Crec que sí.
• Me duta esce el pote salta a un metre alta. – Dubto que pugui saltar un metre d’altura.

Les proposicions nominals sovint informen del que algú ha dit, pensat o preguntat. En tots els casos, el temps del verb en la proposició nominal continua sent el mateix que en el discurs, pensament o pregunta original:

• Me ia dise: «Me veni de London.» → Me ia dise ce me veni de London.
  • He dit: «Vinc de Londres.» → He dit que venia de Londres.
• El pensa: «La tren ia es tarda.» → El pensa ce la tren ia es tarda.
  • Ella pensa: «El tren arriba tard.» → Ella pensa que el tren va arribar tard.
• El ia demanda: «Cuando nos va parti?» → El ia demanda cuando nos va parti.
  • Ell va preguntar: «Quan ens anirem?» → Ell ens va preguntar quan ens anàvem.
• Me va vole sabe: «Do la selebra es?» → Me va vole sabe do la selebra es.
  • Vull saber: «On està la festa?» → Vull saber on està la festa.

Algunes subordinades adjectivals o adverbials a vegades poden confondre’s amb subordinades nominals. Per a aclarir que es tracta d’una subordinada adjectival o adverbial, s’afegeix un nom o un pronom davant de cual o ci:

• Me no comprende la ata cual tu intende. – No entenc l’acció que penses fer.
• Me ia oia lo cual tu ia dise. – Vaig escoltar el que vas dir.
• Me no conose el ci tu ia indica. – No conec a la persona que vostè va indicar.
• Me vide la loca do tu es. – Veig el lloc on estàs.
• Me no sabe la ora cuando me va parti. – No sé l’hora a la qual m’aniré.

També es pot considerar que un verb infinitiu introdueix un tipus de proposició nominal.

Proposicions coordinades

Es poden unir dues proposicions principals en una sola oració mitjançant conjuncions coordinants. Sovint s’inclou una coma davant de la conjunció:

• Me ia desira la auto, ma me no ia ave la mone. – Volia el cotxe, però no tenia els diners.
• Me desira un bon carera e me vole ance trova un sposa bela. – Vull una bona professió i també vull trobar una esposa bella.

Aquestes preposicions poden formar frases independents, amb o sense conjuncions:

• El ia vole canta e el ia vole dansa, ma el ia teme. – Volia cantar i volia ballar, però tenia por.
• El ia vole canta. E el ia vole dansa. Ma el ia teme. – Volia cantar. I volia ballar. Però tenia por.
• El ia vole canta. El ia vole dansa. El ia teme. – Volia cantar. Volia ballar. Tenia por.