ENEIDA
Libro 1 · Libro 2 · Libro 3 · Libro 4 · Libro 5 · Libro 6 · Libro 7 · Libro 8 · Libro 9 · Libro 10 · Libro 11 · Libro 12

Libro 1

Mostra ance la testo orijinal

La flotila Troian, gidada par Enea, es en la Mediteraneo este, esperante trova un abita nova en Italia. On ia predise ce Enea va crea ala un raza nobil e corajosa, la Romanes. La diva Juno ave tre causas de coleria contra la Troianes: el ia es rejetada en la Judi de Paris; la raza Roman va destrui Cartago, sua site favoreda; e sua sposo Jupiter ia sustitui un prinse Troian per Hebe, fia de Juno, como servor de vino.

Arma virumque canō, Trōiae quī prīmus ab ōrīs
Ītaliam, fātō profugus, Lāvīniaque vēnit
lītora, multum‿ille‿et terrīs iactātus et altō
vī superum saevae memorem Iūnōnis ob īram;
multa quoque‿et bellō passus, dum conderet urbem,   [5]
īnferretque deōs Latiō, genus unde Latīnum,
Albānīque patrēs, atque‿altae moenia Rōmae.

Me canta armas e la om ci, de la costas de Troia, escluida par fortuna, ia veni la prima a Italia e la bordas Lavinian, multe lansada sur la teras e la profonda par la fortia de la altas, su la coleria memoriosa de Juno savaje; multe ance en gera el ia sufri, asta fundi un site e introdui dios a Latio, de do es la popla Latina, la padres de Alba Longa, e la murones de Roma alta.

Mūsa, mihī causās memorā, quō nūmine laesō,
quidve dolēns, rēgīna deum tot volvere cāsūs
īnsīgnem pietāte virum, tot adīre labōrēs   [10]
impulerit. Tantaene‿animīs caelestibus īrae?

Musa, recorda a me la causas, par cual divinia violeda, o dolente cual cosa, la rea de dios ia obliga un om notable per sua dedica a desenrola tan multe desastres, a fronti tan multe laboras. Tan grande es la colerias de la spiritos sielal?

Urbs antīqua fuit, Tyriī tenuēre colōnī,
Karthāgō,‿Ītaliam contrā Tiberīnaque longē
ōstia, dīves opum studiīsque‿asperrima bellī;
quam Iūnō fertur terrīs magis omnibus ūnam   [15]
posthabitā coluisse Samō; hīc illius arma,
hīc currus fuit; hoc rēgnum dea gentibus esse,
sī quā fāta sinant, iam tum tenditque fovetque.

Un site antica ia esiste – colonistes Tirian ia abita – Cartago, contra Italia e la bocas de la Tiber distante, rica con recursos e la plu ferose en zelo de gera; un cual Juno, on dise, ia cura plu ca tota rejiones, judinte Samos como min; asi ia es sua armas, asi sua caro; alora ja, la diva intende e suporta ce esta es un potia per la razas, si en alga modo la fortunas ta permete.

Prōgeniem sed enim Trōiānō‿ā sanguine dūcī
audierat, Tyriās ōlim quae verteret arcēs;   [20]
hinc populum lātē rēgem bellōque superbum
ventūrum‿excidiō Libyae: sīc volvere Parcās.

Ma vera el ia oia ja ce un projenia es produida de la sangue Troian, cual a alga dia va suverti la fortreses Tirian; e ce de asi un popla va veni, vasta renante e orgulosa en gera, per destrui Libia: tal la Fortunas desenrola.

Id metuēns, veterisque memor Saturnia bellī,
prīma quod ad Trōiam prō cārīs gesserat Argīs –
necdum‿etiam causae‿īrārum saevīque dolōrēs   [25]
exciderant animō: manet altā mente repostum
iūdicium Paridis sprētaeque‿iniūria fōrmae,
et genus invīsum,‿et raptī Ganymēdis honōrēs.

La fia de Saturno, temente acel, e memoriosa de la gera vea cual el ia fa ja a Troia per sua Argivos cara – ancora ance no la causas de sua colerias e sua doles savaje ia cade de sua spirito: restante profonda conservada en sua mente ia es la judi de Paris e la ofende a sua forma rejetada, e la raza odiada, e la onoras per Ganimede la saisida –

Hīs accēnsa super, iactātōs aequore tōtō
Trōas, rēliquiās Danaum‿atque‿immītis Achillī,   [30]
arcēbat longē Latiō, multōsque per annōs
errābant, actī fātīs, maria‿omnia circum.
Tantae mōlis erat Rōmānam condere gentem!

– ensendeda par estas en ajunta, el ia teni distante de Latio la Troianes, lasada par la Danaanes e Acile cruel, lansada sur la mar intera, e tra multe anios los ia vaga, forsada par la fortunas, sirca tota la mares. Un carga tan difisil ia es fundi la raza Roman!

Vix ē cōnspectū Siculae tellūris in altum
vēla dabant laetī,‿et spūmās salis aere ruēbant,   [35]
cum Iūnō,‿aeternum servāns sub pectore volnus,
haec sēcum: “Mēne‿inceptō dēsistere vīctam,
nec posse‿Ītaliā Teucrōrum‿āvertere rēgem?
Quippe vetor fātīs. Pallasne exūrere classem
Argīvum‿atque‿ipsōs potuit submergere pontō,   [40]
ūnius ob noxam‿et furiās Āiācis Oīlei?

Apena estra vista de la tera Sisilian, la felises ia es estendente sua velas per la profonda, e aradinte con bronze la spumas de sal, cuando Juno, reteninte en sua peto la feri eterna, ia dise esta a se: “Ce me, vinseda, abandona mea emprende, e no pote diverje de Italia la re de la Teucranes? Me es proibida par la fortunas, clar. Ma Palas ia pote arde la flotila de la Argivos e afonda los mesma en la mar, par causa de la culpa e pasiones de Aiax, fio de Oileo, un sola, no?

Ipsa, Iovis rapidum iaculāta‿ē nubibus īgnem,
disiēcitque ratēs ēvertitque‿aequora ventīs,
illum‿expīrantem trānsfīxō pectore flammās
turbine corripuit scopuloque‿īnfīxit acūtō.   [45]
Ast ego, quae dīvom‿incēdō rēgīna, Iovisque
et soror et coniūnx, ūnā cum gente tot annōs
bella gerō!‿Et quisquam nūmen Iūnōnis adōret
praetereā,‿aut supplex ārīs impōnet honōrem?”

El mesma, pos lansa la foco rapida de Jupiter de la nubes, ia sperde la barcos e ia turba la mares con ventas, e ia saisi la om, espirante flamas de sua peto perforada, en un vortis e ia spini el sur un roca agu. Ma me, ci marxa como rea de dios e sore e sposa de Jupiter, fa geras con un raza tra tan multe anios! E esce cualcun va adora la divinia de Juno a pos o va pone umil ofres sur sua altares?”


Juno visita Eolo, re de la ventas, e solisita ce el crea un tempesta, ofrente la sposi de un nimfa bela. Eolo rejeta la soborna ma crea la tempesta.

Tālia flammātō sēcum dea corde volūtāns   [50]
nimbōrum‿in patriam, loca fēta furentibus austrīs,
Aeoliam venit. Hīc vāstō rēx Aeolus antrō
luctantēs ventōs tempestātēsque sonōrās
imperiō premit ac vinclīs et carcere frēnat.

Considerante tal cosas a se con cor flamida, la diva veni en la pais de nubes pluvosa, Eolia, un rejion plen de ventas furiosa. Asi, la re Eolo en sua cava vasta supresa par autoria la ventas lutante e la tempestas rujosa e freni los con cadenas e prison.

Illī‿indīgnantēs māgnō cum murmure montis   [55]
circum claustra fremunt; celsā sedet Aeolus arce
scēptra tenēns, mollitque‿animōs et temperat īrās.
Nī faciat, maria‿ac terrās caelumque profundum
quippe ferant rapidī sēcum verrantque per aurās.

Estas, iritada, con murmura major de la monte, ronci sirca la paradores; sur un fortres alta, Eolo senta teninte setros, e el doma la spiritos e tempera la colerias. Si el no ta fa, la rapidas ta porta serta con se la mares e teras e la sielo profonda e ta scopi los tra la airas.

Sed pater omnipotēns spēluncīs abdidit ātrīs,   [60]
hoc metuēns, mōlemque‿et montīs īnsuper altōs
imposuit, rēgemque dedit, quī foedere certō
et premere‿et laxās scīret dare iūssus habēnās.
Ad quem tum Iūnō supplex hīs vōcibus ūsa‿est:

Ma la padre omnipotente ia asconde los en cavas oscur, temente esta, e ia pone un masa de montes alta a supra, e ia dona un re ci, par acorda fisada, va sabe tensa e laxi la redines a comanda. A el alora, Juno umil ia usa esta parolas:

“Aeole, namque tibī dīvom pater atque‿hominum rēx   [65]
et mulcēre dedit fluctūs et tollere ventō,
gēns inimīca mihī Tyrrhēnum nāvigat aequor,
Īlium‿in Ītaliam portāns victōsque Penātēs:
incute vim ventīs submersāsque‿obrue puppēs,
aut age dīversōs et disiice corpora pontō.   [70]

“Eolo, car a tu la padre de dios e re de umanas ia dona calmi la ondas e turba par venta, un popla enemin a me naviga la Mar Tireno, portante a Italia Ilio e la Penates vinseda. Colpa fortia a la ventas e afoca la popas afondada, o puxa la omes diverjeda e sperde la corpos en la mar.

Sunt mihi bis septem praestantī corpore nymphae,
quārum quae fōrmā pulcherrima Dēiopēa,
cōnubiō iungam stabilī propriamque dicābō,
omnis ut tēcum meritīs prō tālibus annōs
exigat, et pulchrā faciat tē prōle parentem.”   [75]

Me ave duple sete nimfas de corpo merveliosa, entre ci es Deiopea, ci es la plu bela de forma; me va junta el en sposia stable e va dedica el como tua propre, afin per tal servis el va spende tota sua anios con tu e va fa de tu la jenitor de projenia bela.”

Aeolus haec contrā: “Tuus, ō rēgīna, quid optēs
explōrāre labor; mihi iussa capessere fās est.
Tū mihi, quodcumque‿hoc rēgnī, tū scēptra Iovemque
conciliās, tū dās epulīs accumbere divom,
nimbōrumque facis tempestātumque potentem.”   [80]

Eolo dise esta en responde: “Rea, tua taxe es xerca lo cual tu desira; mea obliga es obedi comandas. Per me tu furni esta rena tal como lo es, tu furni setros e la favore de Jupiter, tu permete reclina a la comes de dios, e tu fa de me la mestre de nubes e tempestas.”


La tempesta ruina la barcos Troian, afocante multe omes.

Haec ubi dicta, cavum conversā cuspide montem
impulit in latus: ac ventī, velut āgmine factō,
quā data porta, ruunt et terrās turbine perflant.
Incubuēre marī, tōtumque‿ā sēdibus īmīs
ūnā‿Eurusque Notusque ruunt crēberque procellīs   [85]
Āfricus, et vastōs volvunt ad lītora fluctūs.

Cuando esta es diseda, con lansia turnada, el ia colpa la monte vacua a la lado: e la ventas, como si en colona militar, freta tra la porte donada e sofla tempestas a la teras. Los ia tufa a la mar e, de la fundas la plu profonda, la Ventas Este e Sude juntada con la Sude-Ueste, comun tempestosa, turba tota, e rola ondas vasta a la costas.

Īnsequitur clāmorque virum strīdorque rudentum.
Ēripiunt subitō nūbēs caelumque diemque
Teucrōrum‿ex oculīs; pontō nox incubat ātra.
Intonuēre polī,‿et crēbrīs micat īgnibus aethēr,   [90]
praesentemque virīs intentant omnia mortem.

Seguente es la cria de omes e la cruji de cordones. Nubes saisi subita la sielo e dia de la oios de la teucranes; note oscur reposa sur la mar. La polos ia tona, e la sielo brilia con focos frecuente, e tota cosas punta un mori pronto a la omes.

Extemplō‿Aenēae solvuntur frīgore membra:
ingemit, et duplicīs tendēns ad sīdera palmās
tālia vōce refert: “Ō terque quaterque beātī,
quīs ante‿ōra patrum Trōiae sub moenibus altīs   [95]
contigit oppetere!‿Ō Danaum fortissime gentis
Tȳdīdē! Mēne‿Īliacīs occumbere campīs
nōn potuisse, tuāque‿animam‿hanc effundere dextrā,
saevus ubi‿Aeacidae tēlō iacet Hector, ubi‿ingēns
Sarpēdōn, ubi tot Simoīs correpta sub undīs   [100]
scūta virum galeāsque‿et fortia corpora volvit?”

Direta, per Enea la membros es debilida par fria: el jemi e, estendente a la stelas ambos palmas, espresa con tal vose: “O truple e cuatruple bondisedas, per ci sua destina ia es mori ante la fases de sua padres su la murones alta de Troia! Tideida, la plu corajosa de la raza de danaanes! Esce me no ia ta pote cade sur la planos Ilian e relasa esta spirito par tua mano destra, do Hector ferose reposa par la lansia de la Eacida, do es Sarpedon la enorme, do Simois ia saisi e rola su sua ondas la scermos e elmos e corpos forte de tan multe soldatos?”

Tālia iactantī strīdēns Aquilōne procella
vēlum‿adversa ferit, fluctūsque ad sīdera tollit.
Franguntur rēmī; tum prōra‿āvertit, et undīs
dat latus; īnsequitur cumulō praeruptus aquae mōns.   [105]
Hī summō‿in fluctū pendent; hīs unda dehīscēns
terram‿inter fluctūs aperit; furit aestus harēnīs.

A el esclamante tal cosas, un soflon oposada, xiliante de la norde, colpa la vela e leva la ondas a la stelas. La remos rompe; pos alora, la proa verje a via, e dona sua lado a la ondas; seguente es un monte presipe de acua en pila. Alga omes pende de la cresta de onda; per otras, la mar fendente esposa tera entre ondas; la spuma furia con arenas.

Trīs Notus abreptās in saxa latentia torquet –
saxa vocant Italī mediīs quae‿in fluctibus ārās –
dorsum immāne marī summī; trīs Eurus ab altō   [110]
in brevia‿et Syrtīs urguet, miserābile vīsū,
inlīditque vadīs atque‿aggere cingit harēnae.

La Venta Sude torse tre barcos saisida a rocas ascondeda – la Italianes nomi la rocas, cual es a media de la ondas, altares – un dorso enorme a la surfas de la mar; la Venta Este forsa tre de la profonda a la basas e la deponedas, misera per vide, e bate los a la nonprofondas e ensirca los con un monton de arena.

Ūnam, quae Lyciōs fīdumque vehēbat Orontēn,
ipsius ante‿oculōs ingēns ā vertice pontus
in puppim ferit: excutitur prōnusque magister   [115]
volvitur in caput; ast illam ter fluctus ibīdem
torquet agēns circum,‿et rapidus vorat aequore vortex.

Un onda enorme, ante sua oios, colpa la popa cual ia es portante la Licianes e Oronte fidosa: e la timonor apoiante es espulsada e rolada sur sua testa; ma la onda torse lo sur la mesma punto a tre veses, forsante lo a sirca, e la vortis rapida de la mar devora lo.

Adpārent rārī nantēs in gurgite vastō,
arma virum, tabulaeque,‿et Trōia gāza per undās.
Iam validam‿Īlionei nāvem, iam fortis Achātī,   [120]
et quā vectus Abās, et quā grandaevus Alētēs,
vīcit hiems; laxīs laterum compāgibus omnēs
accipiunt inimīcum‿imbrem, rīmīsque fatiscunt.

Aparente en la vortis vasta es nadores sperdeda, armas de omes, plances, e tesoro Troian tra la ondas. Aora la clima vinse la barco potiosa de Ilioneo, aora lo de Acate forte, e lo en cual Abas ia viaja, e lo con Alete la vea; con juntas de lados laxe, tota aseta la acua enemin e desintegra a cada fende.


Netuno, dio de la mar, coler contra esta interfere par Juno, calmi la tempesta.

Intereā magnō miscērī murmure pontum,
ēmissamque‿hiemem sēnsit Neptūnus, et īmīs   [125]
stagna refūsa vadīs, graviter commōtus; et altō
prōspiciēns, summā placidum caput extulit undā.
Disiectam‿Aenēae tōtō videt aequore classem,
fluctibus oppressōs Trōās caelīque ruīnā,
nec latuēre dolī frātrem Iūnōnis et īrae.   [130]
Eurum‿ad sē Zephyrumque vocat, de‿hinc tālia fātur:

Entretempo, Netuno, grave turbada, ia sensa la mar miscada en ruji grande, e la tempesta enviada, e la calmas refluente de fondos la plu basa; e regardante sur la profonda, el ia leva sua testa pasosa estra la surfas de la acua. El vide la flotila de Enea sperdeda sur tota la mar, e la Troianes vinseda par la ondas e la cade de la sielo, e la enganas e colerias de Juno no ia asconde de sua frate. El clama a se la Ventas Este e Ueste, e a pos el parla tal cosas:

“Tantane vōs generis tenuit fīdūcia vestrī?
Iam caelum terramque meō sine nūmine, ventī,
miscere,‿et tantās audētis tollere mōlēs?
Quōs ego – sed mōtōs praestat compōnere fluctūs.   [135]
Post mihi nōn similī poenā commissa luētis.

“Esce la coraje tan grande de vosa spesie ia saisi vos? Aora, ventas, vos osa misca sielo e tera sin mea autoria, e leva masas tan grande? Ta ce me – ma plu bon es reposa la ondas turbada. A pos, vos va espia vosa crimines par un puni nonsimil.

Mātūrāte fugam, rēgīque‿haec dīcite vestrō:
nōn illī‿imperium pelagī saevumque tridentem,
sed mihi sorte datum. Tenet ille‿immānia saxa,
vestrās, Eure, domōs; illā sē iactet in aulā   [140]
Aeolus, et clausō ventōrum carcere rēgnet.”

Rapidi vosa fuji, e dise esta a vosa re: no a el la comanda de mar e tridente ferose ia es acaso donada, ma a me. El posese la rocas enorme, casas de vos, Venta Este; en acel corte ta ce Eolo ostenta se e rena en la prison cluida de la ventas.”

Sīc ait, et dīctō citius tumida‿aequora plācat,
collectāsque fugat nūbēs, sōlemque redūcit.
Cȳmothoē simul et Trītōn adnīxus acūtō
dētrūdunt nāvīs scopulō; levat ipse tridentī;   [145]
et vāstās aperit syrtīs, et temperat aequor,
atque rotīs summās levibus perlābitur undās.

Tal el parla, e plu rapida ca sua dise el pasi la mares inflada, fuji la nubes colieda, e retrae la sol. Cimotoe e Triton pos labora juntada puxa la barcos de la roca agu; el mesma leva los par tridente; e el abri la arenas vasta, e tempera la mar, e sur rotas lejera el lisca tra la crestas de ondas.

Ac velutī māgnō‿in populō cum saepe coorta‿est
sēditiō, saevitque‿animīs ignōbile volgus,
iamque facēs et saxa volant – furor arma ministrat;   [150]
tum, pietāte gravem‿ac meritīs sī forte virum quem
cōnspexēre, silent, arrectīsque‿auribus adstant;
ille regit dīctīs animōs, et pectora mulcet, –
sīc cunctus pelagī cecidit fragor, aequora postquam
prōspiciēns genitor caelōque‿invectus apertō   [155]
flectit equōs, currūque volāns dat lōra secundō.

E esata como a la multe veses cuando un disenti ia eruta en un fola grande, e la popla comun furia con pasiones, e aora torxas e petras vola – coleria furni armas; alora, si acaso los ia persepi alga om influosa par dedica e servis, los es silente, e sta ala con oreas abrida; el rena sua spiritos con dises, e calmi sua petos – tal, la tumulta intera de la mar ia cade, direta cuando la jenitor, regardante la mares, viajante su sielo clar, dirije sua cavalos e, volante, dona redines a sua caro rapida.


La Troianes refuja se a la costa de Africa. Enea mata un grupo de servos, e remente sua omes ce los ia survive ja situas plu mal. Los come sur la plaia.

Dēfessī‿Aeneadae quae proxima lītora cursū
contendunt petere,‿et Libyae vertuntur ad ōrās.
Est in sēcessū longō locus: īnsula portum
efficit obiectū laterum, quibus omnis ab altō   [160]
frangitur inque sinūs scindit sēsē‿unda reductōs.

Fatigada, la seguores de Enea compete per ateni en curso la costas cual es la plu prosima, e los verje per la bordas de Libia. En un baieta longa on ave un loca: un isola reali un porto par la esposa de sua lados, a cual cada onda rompe de la profonda e fende se en curvas retirada.

Hinc atque‿hinc vāstae rūpēs geminīque minantur
in caelum scopulī, quōrum sub vertice lātē
aequora tūta silent; tum silvīs scaena coruscīs
dēsuper horrentīque‿ātrum nemus imminet umbra.   [165]
Fronte sub adversā scopulīs pendentibus antrum,
intus aquae dulcēs vīvōque sedīlia saxō,
nymphārum domus: hīc fessās nōn vincula nāvīs
ulla tenent, uncō nōn alligat ancora morsū.

A esta lado e acel, protendente en la sielo es falesas vasta e presipes jemelo, su la apicos de cual la acuas secur es larga cuieta; ance a supra es un fondo de forestas tremetante, e un bosce oscur estende con ombra sombre. Su la fas frontinte, entre la presipes pendente, un cava – interna, acua dulse e sejas en la roca natural, un casa de nimfas: asi no cadenas teni barcos fatigada, la ancor no lia con onca mordente.

Hūc septem‿Aenēās collectīs nāvibus omnī   [170]
ex numerō subit; ac māgnō tellūris amōre
ēgressī‿optātā potiuntur Trōes harēnā,
et sale tābentīs artūs in lītore pōnunt.

A asi, Enea prosimi con sete barcos colieda de sua cuantia intera; e con ama grande de la tera, la Troianes pos desembarca gania la arena desirada, e pone sur la plaia sua juntas fondeda par sal.

Ac prīmum silicī scintillam‿excūdit Achātēs,
succēpitque‿ignem foliīs, atque‿ārida circum   [175]
nūtrīmenta dedit, rapuitque‿in fōmite flammam.
Tum Cererem corruptam‿undīs Cereāliaque‿arma
expediunt fessī rērum, frūgēsque receptās
et torrēre parant flammīs et frangere saxō.

E prima, Acate ia colpa un sintil de un silica, e ia catura la foco en folias, e ia dona nuris seca a sirca, e ia saisi la flama en la esca. Alora, fatigada par avenis, los estrae granes, malida par la ondas, e utiles de Ceres, e prepara seci la frutas reganiada en la flamas e rompe los con roca.

Aenēas scopulum‿intereā cōnscendit, et omnem   [180]
prōspectum lātē pelagō petit, Anthea sī quem
iactātum ventō videat Phrygiāsque birēmīs,
aut Capyn, aut celsīs in puppibus arma Caīcī.
Nāvem‿in cōnspectū nullam, trīs lītore cervōs
prōspicit errantīs; hōs tōta‿armenta sequuntur   [185]
ā tergō,‿et longum per vallīs pascitur agmen.

Entretempo Enea asende un roca, e xerca un vista larga a la mar, si el ta vide alga de Anteo, lansada par venta, e la galeas Frigian, o Capis, o la armas de Caico en la popas alta. El oserva no barco en visinia, ma tre servos sur la plaia; manadas intera segue pos estas, e la tren estendeda come erba longo la vale.

Cōnstitit hīc, arcumque manū celerīsque sagittās
corripuit, fīdus quae tēla gerēbat Achātēs;
ductōrēsque‿ipsōs prīmum, capita‿alta ferentīs
cornibus arboreīs, sternit, tum volgus, et omnem   [190]
miscet agēns tēlīs nemora‿inter frondea turbam;
nec prius absistit, quam septem‿ingentia victor
corpora fundat humī,‿et numerum cum nāvibus aequet.

El ia para asi, e ia saisi a mano sua arco e flexas rapida, armas cual Acate fidosa ia es portante; e el proni prima an la gidores teninte sua testas alta con cornos ramin – pos alora la grupo, confusante tota, forsante la fola entre la bosces foliosa par sua armas; e el no sesa ante cuando, como vinsor, el ta tira a tera sete corpos enorme, e ta egali la cuantia con la barcos.

Hinc portum petit, et sociōs partītur in omnes.
Vīna bonus quae de‿inde cadīs onerārat Acestēs   [195]
lītore Trīnacriō dederatque‿abeuntibus hērōs,
dīvidit, et dīctīs maerentia pectora mulcet:

De asi, el vade a la porto, e distribui los a tota sua cameradas. El divide la vinos a pos, cual bon Aceste ia carga en jares sur la costa Trinacrian e ia dona como un eroe a la partintes, e con dises el calmi sua petos lamentante:

“Ō sociī – neque‿enim‿ignārī sumus ante malōrum –
Ō passī graviōra, dabit deus hīs quoque finem.
Vōs et Scyllaeam rabiem penitusque sonantīs   [200]
accēstis scopulōs, vōs et Cyclōpea saxa
expertī: revocāte‿animōs, maestumque timōrem
mittite: forsan et haec ōlim meminisse iuvābit.
Per variōs cāsūs, per tot discrīmina rērum
tendimus in Latium; sēdēs ubi fāta quiētās   [205]
ostendunt; illīc fās rēgna resurgere Trōiae.
Dūrāte,‿et vōsmet rēbus servāte secundīs.”

“Cameradas – car nos no es ja nonconosente de males – sufrores de avenis plu grave, la dio va dona fini ance a estas. E vos ia prosimi a la furia de Scila e sua cavas interna sonante, e vos ia esperia la rocas Siclopean: regania vosa spiritos, e relasa la teme tristiosa: cisa a alga dia an la recorda de estas va plase. Tra desastres diversa, tra tan multe situas perilosa nos estende per Latio – do la fortunas mostra un seja cuieta; ala la renas de Troia es permeteda a releva. Duri, e conserva vos per tempos favorosa.”

Tālia vōce refert, cūrīsque‿ingentibus aeger
spem voltū simulat, premit altum corde dolōrem.
Illī sē praedae‿accingunt, dapibusque futūrīs;   [210]
tergora dēripiunt costīs et vīscera nūdant;
pars in frūsta secant veribusque trementia fīgunt;
lītore‿aēna locant aliī, flammāsque ministrant.
Tum vīctū revocant vīrēs, fūsīque per herbam
implentur veteris Bacchī pinguisque ferīnae.   [215]

El espresa tales par vose e, malada con angusas enorme, el finje espera en sua fas, e depresa la dole profonda en sua cor. Los prepara se per la xasadas e la bancetas veninte; los tira la peles de la costelas e nuda la carne; alga talia lo a pesos e fisa la tremantes a lansietas; otras loca bronzes sur la plaia, e furni la flamas. A pos, los regania sua fortia con nuri e, sperdeda sur la erba, los es sasiada par Baco vea e carne grasosa.

Postquam‿exempta famēs epulīs mēnsaeque remōtae,
āmissōs longō sociōs sermōne requīrunt,
spemque metumque‿inter dubiī, seu vīvere crēdant,
sīve‿extrēma patī‿nec iam‿exaudīre vocātōs.
Praecipuē pius Aenēās nunc ācris Orontī,   [220]
nunc Amyci cāsum gemit et crūdēlia sēcum
fāta Lyci, fortemque Gyan, fortemque Cloanthum.

Post cuando la famia ia es sutraeda par la comes e la tables ia es retirada, en conversa longa los demanda sur sua cameradas perdeda, dutosa entre espera e teme, esce los ta crede ce los vive o ce los sufri la ultimas e, clamada, no oia plu. Spesial, Enea dedicada jemi a se aora la cade de Oronte zelosa, aora de Amico e la destina cruel de Lico, e Gia forte, e Cloanto forte.


La diva Venus, madre de Enea, cexa a Jupiter sur la situa.

Et iam fīnis erat, cum Iuppiter aethere summō
dēspiciēns mare vēlivolum terrāsque iacentīs
lītoraque‿et lātōs populōs, sīc vertice caelī   [225]
cōnstitit, et Libyae dēfīxit lūmina rēgnīs.

E aora on ia es a la fini, cuando Jupiter, regardante a su, de la aira la plu alta, la mar de velas volante e la teras reclinante e la costas e poplas estendeda, ia sta tal a la culmina de la sielo, e ia dirije sua oios a la renas de Libia.

Atque‿illum tālis iactantem pectore cūrās
tristior et lacrimīs oculōs suffūsa nitentīs
adloquitur Venus: “Ō quī res hominumque deumque
aeternīs regis imperiīs, et fulmine terrēs,   [230]
quid meus Aenēās in tē committere tantum,
quid Trōes potuēre, quibus, tot fūnera passīs,
cunctus ob Ītaliam terrārum clauditur orbis?

E a el, turnante tal preocupas en sua peto, Venus parla, tristida e plenida en la oios con larmas sintilinte: “Tu ci rena la avenis de umanas e dios par comandas eterna, e ci asusta par lampo, cual ofende tan grande mea Enea ia pote fa contra tu – mea Troianes per ci, pos sufri tan multe moris, tota la mundo de teras es cluida par causa de Italia?

Certē‿hinc Rōmānōs ōlim, volventibus annīs,
hinc fore ductōrēs, revocātō‿ā sanguine Teucrī,   [235]
quī mare, quī terrās omnī diciōne tenērent,
pollicitus, quae tē, genitor, sententia vertit?

Pos la promete ce, a alga dia, con anios rolante, de esta la Romanes va veni, de esta la gidores, par la sangue restorada de Teucro, ci va domina la mar, la teras, con tota autoria – cual senti ia verje tu, padre?

Hōc equidem‿occāsum Trōiae tristīsque ruīnās
sōlābar, fātīs contrāria fāta rependēns;
nunc eadem fortūna virōs tot cāsibus actōs   [240]
īnsequitur. Quem dās fīnem, rēx māgne, labōrum?
Antēnor potuit, mediīs ēlapsus Achīvīs,
Illyricōs penetrāre sinus, atque‿intima tūtus
rēgna Liburnōrum,‿et fontem superāre Timāvī,
unde per ōra novem vāstō cum murmure montis   [245]
it mare prōruptum‿et pelagō premit arva sonantī.

Par esta, vera, me ia es consolada per la destrui de Troia e sua ruinas triste, compensante par fortunas la fortunas oposada; aora, la mesma fortuna xasa la omes forsada par tan multe desastres. Cual fini tu dona, re grande, a sua sufris? Antenor ia pote, pos lisca de entre la Aceanes, penetra secur la curvas Ilirian e la renas la plu profonda de la Liburnianes, e pasa la fonte de la Timavo do, tra nove bocas, con la ruji vasta de un monte, lo vade erutante a la mar e covre la campos con acua sonante.

Hīc tamen ille‿urbem Patavī sēdēsque locāvit
Teucrōrum,‿et gentī nōmen dedit, armaque fīxit
Trōia; nunc placidā compōstus pāce quiēscit:
nōs, tua prōgeniēs, caelī quibus adnuis arcem,   [250]
nāvibus – īnfandum!‿– āmissīs, unīus ob īram
prōdimur atque‿Italīs longē disiungimur ōrīs.
Hīc pietātis honōs? Sīc nōs in scēptra repōnis?”

Asi, an tal, el ia loca la site Padua e la seja de la Teucranes, e ia dona la nom a la raza, e ia fisa la armas Troian; aora, enterada, el reposa en pas calma: nos, tua projenia, a ci tu promete la apico de la sielo, con barcos perdeda – nonespresable! – par la coleria de un, es tradida e distante separada de la costas Italian. Esta es la onora per dedica? Tal tu repone nos a la setros?”


Jupiter calmi Venus, prometente ce la predises sur la Troianes-Romanes va reali se. El organiza ce Cartago va bonveni Enea.

Ollī subridēns hominum sator atque deōrum,
voltū, quō caelum tempestātēsque serēnat,   [255]
ōscula lībavit nātae, de‿hinc tālia fātur:
“Parce metū, Cytherēa: manent immōta tuōrum
fāta tibī; cernēs urbem‿et prōmissa Lavīnī
moenia, sublīmemque ferēs ad sīdera caelī
māgnanimum‿Aenēān; neque mē sententia vertit.   [260]

Suriente a el, la semor de umanas e dios, con la fas par cual el clari la sielo e tempestas, ia sorbe la labios de sua fia, e a pos el parla tal cosas: “Asteni de teme, Citeran: per tu, la fortunas de tuas resta nonmoveda; tu va persepi la site e la murones prometeda de Lavinio, e tu va leva alta a la stelas de la sielo Enea, grande de spirito; e no senti ia verje me.

Hic tibi – fābor enim, quandō‿haec tē cūra remordet,
longius et volvēns fātōrum‿arcāna movēbō –
bellum‿ingēns geret Ītaliā, populōsque ferōcēs
contundet, mōrēsque virīs et moenia pōnet,
tertia dum Latiō rēgnantem vīderit aestās,   [265]
ternaque trānsierint Rutulīs hīberna subāctīs.
At puer Ascanius, cuī nunc cognōmen Iūlō
additur, – Īlus erat, dum rēs stetit Īlia rēgnō, –
trīgintā māgnōs volvendīs mēnsibus orbis
imperiō‿explēbit, rēgnumque‿ab sēde Lavīnī   [270]
trānsferet, et longam multā vī mūniet Albam.

Esta om per tu (e me va parla, car esta ansia remorde tu, e, plu desenrolante los, va disturba la secretas de la fortunas) va fa un gera enorme en Italia, va bate poplas ferose, e va pone costumes e murones per sua omes, asta cuando la estate tre ia vide el renante en Latio, e tre invernos ia pasa con la Rutulianes vinseda. E la xico Ascanio, a ci aora la conom Iulo es ajuntada – el ia es Ilo en cuando la stato Ilian ia sta en rena – va completi tredes rondas grande de menses rolante en impero, e va transporta sua rena de la seja en Lavinio, e con multe fortia va construi Alba Longa.

Hīc iam ter centum tōtōs rēgnābitur annōs
gente sub Hectoreā, dōnec rēgīna sacerdos,
Marte gravis, geminam partū dabit Īlia prōlem.
Inde lupae fulvō nūtrīcis tegmine laetus   [275]
Rōmulus excipiet gentem,‿et Māvortia condet
moenia, Rōmanōsque suō dē nōmine dīcet.

Asi alora per tresento anios on va es renada par la raza de Hector, asta cuando Ilia, prete real, ensinta par Marte, va dona enfantes jemelo par pari. A pos, joiosa en la covrente brun de la lupo, sua tetinte, Romulo va reseta la raza, e el va fundi la murones de Marte, e par sua nom el va indica la Romanes.

Hīs ego nec mētās rērum nec tempora pōnō;
imperium sine fīne dedī. Quīn aspera Iūnō,
quae mare nunc terrāsque metū caelumque fatīgat,   [280]
cōnsilia‿in melius referet, mēcumque fovēbit
Rōmānōs rērum dominōs gentemque togātam:
sīc placitum. Veniet lūstrīs lābentibus aetās,
cum domus Assaracī Phthiam clārāsque Mycēnās
servitiō premet, ac vīctīs dominābitur Argīs.   [285]

Per estas me pone no frontera e no tempo de potia; me ia dona impero sin fini. Vera, Juno savaje, ci turba aora la mar e la teras e la sielo, va cambia sua intende a plu bon, e va favore con me la Romanes, mestres de la mundo e la raza en toga. Tal lo plase me. Un eda va veni, entre la anios liscante, cuando la casa de Asaraco va presa Ftia e Micene famosa, e va domina supra Argos vinseda.

Nāscētur pulchrā Trōiānus orīgine Caesar,
imperium‿ōceanō, fāmam quī terminet astrīs, –
Iūlius, ā māgnō dēmissum nōmen Iūlō.
Hunc tū‿ōlim caelō, spoliīs Orientis onustum,
accipiēs sēcūra; vocābitur hic quoque vōtīs.   [290]
Aspera tum positis mitēscent saecula bellīs;
cāna Fidēs, et Vesta, Remō cum frātre Quirīnus,
iūra dabunt; dīrae ferrō‿et compāgibus artīs
claudentur Bellī portae; Furor impius intus,
saeva sedēns super arma,‿et centum vinctus aēnīs   [295]
post tergum nōdīs, fremet horridus ōre cruentō.”

Con orijina gloriosa, Cesar va nase Troian, ci va limita sia impero par la mar e sua fama par la stelas – Julio, nom desendeda de Iulo grande. A alga dia, secur, tu va reseta esta om a la sielo, cargada par sacadas de la Este; esta nom va es ance clamada en juras. Alora la edas sever va es temperada, con geras reposada; Fida de capeles gris, e Vesta, Cuirino con sua frate Remo, va dona lejes; la portes de Gera, menasante con fero e juntas streta, va es cluida; Furia malvolente a interna, sedente sur armas savaje, e liada par sento nodas de bronze pos sua dorso, va ruji asustante con boca sanguosa.”

Haec ait, et Māiā genitum dēmittit ab altō,
ut terrae, utque novae pateant Karthāginis arcēs
hospitiō Teucrīs, nē fātī nescia Dīdō
fīnibus arcēret: volat ille per āera māgnum   [300]
rēmigiō‿ālārum,‿ac Libyae citus adstitit ōrīs.
Et iam iussa facit, pōnuntque ferōcia Poenī
corda volente deō;‿in prīmīs rēgina quiētum
accipit in Teucrōs animum mentemque benīgnam.

El ia parla estas, e envia de la alta la fio de Maia, afin la teras, afin la fortreses nova de Cartago abri per ospitia a la Teucranes, afin Dido, nonsabente la fortuna, no forsa los de sua fronteras: el vola tra la aira vasta par remi de alas, e ia sta rapida se a la costas de Libia. E ja el reali la comandas, e la Punicas reposa sua cores ferose con la dio volente; spesial, la rea reseta un spirito cuieta e un mente jentil per la Teucranes.


Enea esplora e encontra sua madre desemblada como un xasor. Enea demanda do los es.

At pius Aenēās, per noctem plūrima volvēns,   [305]
ut prīmum lūx alma data‿est, exīre locōsque
explōrāre novōs, quās ventō‿accesserit ōrās,
quī teneant, nam‿inculta videt, hominēsne feraene,
quaerere cōnstituit, sociīsque‿exācta referre.
Classem‿in convexō nemorum sub rūpe cavātā   [310]
arboribus clausam circum‿atque‿horrentibus umbrīs
occulit; ipse‿ūnō graditur comitātus Achāte,
bīna manū lātō crīspāns hastīlia ferrō.

Ma Enea dedicada, vera multe considerante tra la note, direta cuando la lus favorente ia es donada, ia deside sorti e esplora la locas nova, e xerca a cual costas el ia ariva par la venta, e ci ocupa los, car el vide teras noncultivada, esce umanas o bestias, e reporta la descovres a sua cameradas. El asconde la flotila en un arco de bosces su un roca cavida, encluida a sirca par arbores e ombras tremetante; el mesma pasea acompaniada sola par Acate, brandinte en mano du lansias con aser larga.

Cuī māter mediā sēsē tulit obvia silvā,
virginis ōs habitumque gerēns, et virginis arma   [315]
Spartānae, vel quālis equōs Threissa fatīgat
Harpalycē, volucremque fugā praevertitur Hebrum.
Namque‿umerīs dē mōre‿habilem suspenderat arcum
vēnātrīx, dederatque comam diffundere ventīs,
nūda genū, nōdōque sinus collēcta fluentīs.   [320]

Sua madre ia pone se per encontra el a media de la foresta, portante la fas e aspeta de un xica, e la armas de un xica Spartan, o como la Tracian Harpalice fatiga cavalos e suprapasa la Hebro volante en fuji. Car de sua spalas par costum la xasor ia suspende la arco oportun, e ia dona sua capeles a la ventas per sperde, nuda de jeno, e con un colie de plias fluente en un noda.

Ac prior, “Heus” inquit “iuvenēs, mōnstrāte meārum
vīdistis sī quam‿hīc errantem forte sorōrum,
succinctam pharetrā‿et maculōsae tegmine lyncis,
aut spūmantis aprī cursum clāmore prementem.”

E prima el dise, “Alo, jovenes, mostra si vos ia vide cisa un de mea sores asi vagante, con sintur de portaflexa e pel de lince manxosa, o xasante con clama la trasa de un senglar spumante.”

Sīc Venus; et Veneris contrā sīc fīlius ōrsus:   [325]
“Nūlla tuārum‿audīta mihī neque vīsa sorōrum –
Ō quam tē memorem, virgō? Namque‿haud tibi voltus
mortālis, nec vōx hominem sonat: Ō, dea certē –
an Phoebī soror? an nymphārum sanguinis ūna? –
sīs fēlīx, nostrumque levēs, quaecumque, labōrem,   [330]
et, quō sub caelō tandem, quibus orbis in ōrīs
iactēmur, doceās. Īgnārī‿hominumque locorumque‿
errāmus, ventō‿hūc vāstīs et flūctibus āctī:
multa tibi‿ante‿ārās nostrā cadet hostia dextrā.”

Tal Venus ia parla; e la fio de Venus ia comensa tal en responde: “Nun de tua sores es oiada o videda par me – ma como me ta nomi tu, xica? Car tua fas no es mortal, e la vose no sona umana: o! diva, serta – cisa la sore de Febo? cisa un de la linia de nimfas? – sempre ci, tu ta es aidosa, e ta lejeri nosa turba, e ta informa su cual sielo, a cual costas de la mundo nos es final lansada. Nonsabosa e de la poplas e de la locas, nos vaga, forsada asi par venta e ondas vasta: multe sacrifia va cade ante tua altares par nosa mano.”


Venus esplica ce los sta prosima a Cartago. El raconta como acel site ia es fundida cuando Dido ia fuji de Tiro pos la mata de sua sposo Siceo par sua fratre Pigmalion.

Tum Venus: “Haud equidem tālī mē dīgnor honōre;   [335]
virginibus Tyriīs mōs est gestāre pharetram,
purpureōque‿altē sūrās vincīre cothurnō.
Pūnica rēgna vidēs, Tyriōs et Agēnoris urbem;
sed fīnēs Libycī, genus intractābile bellō.
Imperium Dīdō Tyriā regit urbe profecta,   [340]
germānum fugiēns. Longa‿est iniūria, longae
ambāgēs; sed summa sequar fastīgia rērum.

Alora Venus: “Vera, me no opina ce me merita tal onora; la abitua es ce la xicas Tirian ave un portaflexa, e lia alta sua suras con bota purpur. Tu vide la rena Punica, Tirianes e la site de Agenor; ma la fronteras es Libi, un raza nonconcistable en gera. Dido rena la impero, pos parti de la site Tirian, fujinte de sua fratre. Longa es la nonjustia, longa la complicas; ma me va segue la apicos la plu alta de la raconta.

Huīc coniūnx Sȳchaeus erat, dītissimus agrī
Phoenīcum,‿et māgnō miserae dīlēctus amōre,
cuī pater intāctam dederat, prīmīsque iugārat   [345]
ōminibus. Sed rēgna Tyrī germānus habēbat
Pygmaliōn, scelere‿ante‿aliōs immānior omnēs.

Per el la sposo ia es Siceo, la plu rica con tera de la Fenisias, e valuada en ama grande par la xica misera, e a acel sua padre ia dona el virjin, e ia iugi el en sua rituos prima. Ma sua frate Pigmalion ia teni la renas de Tiro, con malvole plu monstrin ca tota otras.

Quōs inter medius vēnit furor. Ille Sychaeum
impius ante‿ārās, atque‿aurī caecus amōre,
clam ferrō‿incautum superat, sēcūrus amōrum   [350]
germānae; factumque diū cēlāvit, et aegram,
multa malus simulāns, vānā spē lūsit amantem.
Ipsa sed in somnīs inhumātī vēnit imāgō
coniugis, ōra modīs attollēns pallida mīrīs,
crūdēlēs ārās trāiectaque pectora ferrō   [355]
nūdāvit, caecumque domūs scelus omne retēxit.

Furia ia veni a media entre los. Esta, nonrelijiosa e sieca par ama de oro, destrui Siceo, nonespetante, con spada secreta ante la altares, noncurante la amas de sua sore; e el ia asconde longa la ata e, multe finjente, la malvolor ia engana la amor malada en espera vacua. Ma en sua dormis, la fantasma mesma de sua sposo nonenterada ia veni, levante sua fas pal en modos stonante, e ia esposa la altares cruel e sua peto perforada par fero, e ia revela tota la crimin oscur de la casa.

Tum celerāre fugam patriāque excēdere suādet,
auxiliumque viae veterēs tellūre reclūdit
thēsaurōs, īgnōtum‿argentī pondus et aurī.
Hīs commōta fugam Dīdō sociōsque parābat:   [360]
conveniunt, quibus aut odium crūdēle tyrannī
aut metus ācer erat; nāvīs, quae forte parātae,
corripiunt, onerantque‿aurō: portantur avārī
Pygmaliōnis opēs pelagō; dux fēmina factī.

Pos alora, el urje a rapidi la fuji e sorti de la pais, e per aida la via, el mostra tesoros vea en la tera, un pesa de arjento e oro, nonconoseda. Turbada par estas, Dido ia prepara sua fuji e cameradas: los asembla, los o con odia ferose a la tirano, o con teme agu; los saisi barcos, cual es acaso preparada, e carga los con oro: la ricia de Pigmalion avar es portada a mar; la xef de la fa es un fem.

Dēvēnēre locōs, ubi nunc ingentia cernis   [365]
moenia surgentemque novae Karthāginis arcem,
mercātīque solum, factī dē nōmine Byrsam,
taurīnō quantum possent circumdare tergō.
Sed vōs quī tandem, quibus aut vēnistis ab ōrīs,
quōve tenētis iter?” Quaerentī tālibus ille   [370]
suspirans, īmōque trahēns ā pectore vōcem:

Los ia ariva a locas do tu vide aora la murones enorme e la fortres de Cartago nova, e ia compra tera, Birsa par la nom de la fa, cuanto los ta pote ensirca con la pel de un bove mas. Ma dise ci vos es, o de cual costas vos ia veni, o a do vos teni vosa curso?” A el tal demandante, la om suspirante ia tira un vose de la plu profonda de sua peto:


Enea comensa raconta sua propre aventuras, ma Venus interompe e coraji el a xerca la rea Dido en Cartago. Partinte, Venus revela sua natur divin, e Enea reproxa el per sua enganas. Venus fa ce Enea deveni nonvidable.

“Ō dea, sī prīmā repetēns ab orīgine pergam,
et vacet annālīs nostrōrum‿audīre labōrum,
ante diem clausō compōnat Vesper Olympō.
Nōs Trōiā‿antīquā,‿sī vestrās forte per aurīs   [375]
Trōiae nōmen iit, dīversa per aequora vectōs
forte suā Libycīs tempestās adpulit ōrīs.
Sum pius Aenēās, raptōs quī‿ex hoste Penātēs
classe vehō mēcum, fāmā super aethera nōtus.

“Diva, si me ta continua trasante de la orjina prima, e si tu ta es libre per oia la istorias de nosa sufris, ja la sera ta gida la dia a reposa pos la clui de Olimpo. De Troia antica, si cisa la nom de Troia ia vade a vosa oreas, un tempesta par sua propre capris ia forsa nos, portada sur mares distante, a la costas Libi. Me es Enea dedicada, ci porta con me en flotila la Penates saisida de la enemi, conoseda par fama supra la sielo.

Ītaliam quaerō patriam‿et genus ab Iove summō.   [380]
Bis dēnīs Phrygium cōnscendī nāvibus aequor,
mātre deā mōnstrante viam, data fāta secūtus;
vix septem convolsae‿undīs Eurōque supersunt.
Ipse‿ignōtus, egēns, Libyae dēserta peragrō,
Europā‿atque Asiā‿pulsus.” Nec plūra querentem   [385]
passa Venus mediō sīc interfāta dolōre‿est:

Me xerca Italia, mea pais, e la raza de Jupiter la plu alta. Con duple des barcos me ia embarca a la mar Frigian, con mea madre divin mostrante la via, seguente la fortunas declarada; apena sete survive, arancada par ondas e venta. Me mesma, nonconoseda e povre, traversa la desertos de Africa, forsada de Europa e Asia.” E Venus, no tolerante ce el cexa plu, ia interompe tal a media de la angusa:

“Quisquis es, haud, crēdō,‿invīsus caelestibus aurās
vītālīs carpis, Tyriam quī‿advēneris urbem.
Perge modo,‿atque‿hinc tē rēgīnae‿ad līmina perfer.
Namque tibī reducēs sociōs classemque relātam   [390]
nūntiō,‿et in tūtum versīs aquilōnibus āctam,
nī frūstrā‿augurium vānī docuēre parentēs.

“Sempre ci tu es, ci ia ariva a la site, tu prende aira en modo nonodiosa a la sielales, me crede. Ma continua, e porta tu de asi a la casa de la rea, car me afirma a tu tua cameradas reganiada e tua flotila restorada, an forsada a securia par la ventas cambiante, si mea jenitores enganante no ia ensenia futil la auguria.

Aspice bis sēnōs laetantīs agmine cycnōs,
aetheriā quōs lapsa plagā Iovis āles apertō
turbābat caelō; nunc terrās ōrdine longō   [395]
aut capere,‿aut captās iam dēspectāre videntur:
ut reducēs illī lūdunt strīdentibus ālīs,
et coetū cinxēre polum, cantūsque dedēre,
haud aliter puppēsque tuae pūbēsque tuōrum
aut portum tenet aut plēnō subit ōstia vēlō.   [400]
Perge modo,‿et, quā tē dūcit via, dīrige gressum.”

Vide en linia joiosa la duple ses sinies ci la avia de Jupiter, pos lisca de la rejion airal, ia es turbante en la sielo abrida; aora, en ordina longa, los pare o atera, o regarda la ja ateradas: en modo apena otra ca como estas, reunida, jua par sua alas xuxante, e ia ensirca la sielo en grupo, e ia dona cantas, tua popas e la omes de tua cameradas o ocupa la porto o entra la boca de rio con vela plenida. Ma continua, e, do la via gida tu, dirije tua paso.”

Dīxit, et āvertēns roseā cervīce refulsit,
ambrosiaeque comae dīvīnum vertice‿odōrem
spīrāvēre, pedēs vestis defluxit ad īmōs,
et vēra‿incessū patuit dea. Ille‿ubi mātrem   [405]
adgnōvit, tālī fugientem‿est vōce secūtus:
“Quid nātum totiēns, crūdēlis tū quoque, falsīs
lūdis imāginibus? Cūr dextrae iungere dextram
nōn datur, ac vērās audīre‿et reddere vōcēs?”

El ia dise e, turnante a via, el ia sintila en sua colo rosin, e sua capeles nonmortal ia espira de sua testa un odor divin, sua veste ia desende a basa de sua pedes, e en sua pasea el ia es clar un diva vera. La om, cuando el ia reconose sua madre, ia segue la fujinte con tal vose: “Perce tu, cruel ance, burla tua fio a tan multe veses par fantasmas falsa? Perce me no es permeteda a junta mano con mano, e oia e responde voses vera?”

Tālibus incūsat, gressumque‿ad moenia tendit:   [410]
at Venus obscūrō gradientēs āere saepsit,
et multō nebulae circum dea fūdit amictū,
cernere nē quis eōs, neu quis contingere posset,
mōlīrīve moram,‿aut veniendī pōscere causās.
Ipsa Paphum sublīmis abit, sēdēsque revīsit   [415]
laeta suās, ubi templum‿illī, centumque Sabaeō
tūre calent ārae, sertīsque recentibus hālant.

El reproxa tal, e estende sua paso a la murones: ma Venus ia sepi la paseores con aira oscur, e la dea ia ensirca los con multe covre de nube, afin nun ta pote persepi los e nun ta toca, o ta emprende un retarda, o ta demanda sur la causas de sua veni. El mesma parti alta a Pafos, e revide felis sua sejas, do la templo ala, e la sento aras es calda con insenso sabean, e respira con garlandas fresca.


Enea vade a la site, cual on es ancora ativa construinte. En la templo de Juno, el vide imajes artal de la gera Troian.

Corripuēre viam‿intereā, quā sēmita mōnstrat.
Iamque‿ascendēbant collem, quī plūrimus urbī
imminet, adversāsque‿adspectat dēsuper arcēs.   [420]
Mīrātur mōlem‿Aenēas, māgālia quondam,
mīrātur portās strepitumque‿et strāta viārum.
Īnstant ardentēs Tyriī pars dūcere mūrōs,
mōlīrīque‿arcem‿et manibus subvolvere saxa,
pars optāre locum tēctō‿et conclūdere sulcō.   [425]
Iūra magistrātusque legunt sānctumque senātum;
hīc portūs aliī‿effodiunt; hīc alta theātrīs
fundāmenta locant aliī,‿immānīsque columnās
rūpibus excīdunt, scaenīs decora‿alta futūrīs.

Entretempo los ia rapidi sua via, do la rueta indica. E aora los ia es asendente la colina cual protende multe supra la site e regarda de alta la fortreses fasante. Enea amira la masa, cabanas en pasada, el amira la portones, la ruido e la paves de la vias. La Tirianes zelosa labora, alga per erije muros, per construi la fortres e rola rocas par mano, alga per eleje un loca per teto e enclui lo en un fosa. Los asinia la cortes e la senato nonviolable; asi alga escava portos; asi otras loca la fundas profonda per teatros, e talia colonas enorme de la falesas, decoras alta per stadios futur.

Quālis apēs aestāte novā per flōrea rūra   [430]
exercet sub sōle labor, cum gentis adultōs
ēdūcunt fētūs, aut cum liquentia mella
stīpant et dulcī distendunt nectare cellās,
aut onera‿accipiunt venientum,‿aut āgmine factō
ignāvom fūcōs pecus ā praesēpibus arcent:   [435]
fervet opus, redolentque thymō frāgrantia mella.

Como la labora cual ocupa abeas su la sol de estate nova tra la campos florosa, cuando los presenta la projenia adulte de sua raza, o cuando los paci la mieles licuida e infla la selulas con netar dulse, o los reseta cargas de arivantes, o en colona militar los forsa la mases, un manada pigra, a via de la nidos: la ativia boli, e la mieles bonoleda odori como tim.

“Ō fortūnātī, quōrum iam moenia surgunt!”
Aenēās ait, et fastīgia suspicit urbis.
Īnfert sē saeptus nebulā, mīrābile dictū,
per mediōs, miscetque virīs, neque cernitur ūllī.   [440]

“Fortunosas, de ci sua murones erije ja!” Enea dise, e el amira la tetos de la site. El entra sepida par la nube, merveliosa per dise, tra la medias, e misca se con la popla, e es persepida par nun.

Lūcus in urbe fuit mediā, laetissimus umbrā,
quō prīmum iactātī‿undīs et turbine Poenī
effōdēre locō signum, quod rēgia Iūnō
mōnstrārat, caput ācris equī; sīc nam fore bellō
ēgregiam‿et facilem vīctū per saecula gentem.   [445]
Hīc templum Iūnōnī‿ingēns Sīdōnia Dīdō
condēbat, dōnōs opulentum‿et nūmine dīvae,
aerea cuī gradibus surgēbant līmina, nexaeque‿
aere trabēs, foribus cardō strīdēbat aēnīs.

A media de la site ia es un bosce, la plu joiosa con ombra, en cual loca la Fenisias, lansada par ondas e tempestas, ia escava prima la simbol cual Juno real ia mostra, la testa de un cavalo zelosa; car tal la raza va es famosa en gera e fasil per susta tra la sentenios. Asi, Dido Sidonian ia es construinte un templo enorme per Juno, rica con donadas e la autoria de la diva, con entras de bronze torinte sur grados, e faxones fisada en la bronze, e xarnieres crujinte con portes de bronze.

Hōc prīmum‿in lūcō nova res oblāta timōrem   [450]
lēniit, hīc prīmum‿Aenēās spērāre salūtem
ausus, et adflīctīs melius cōnfīdere rēbus.
Namque sub ingentī lūstrat dum singula templō,
rēgīnam‿opperiēns, dum, quae fortūna sit urbī,
artificumque manūs inter sē‿operumque labōrem   [455]
mīrātur, videt Īliacās ex ōrdine pugnās,
bellaque iam fāmā tōtum volgāta per orbem,
Atrīdās, Priamumque,‿et saevum‿ambōbus Achillem.

Prima en esta bosce un cosa nova ia apare e ia calmi sua teme; prima asi Enea ia osa espera securia e fida plu bon en sua state fratida. Car espetante la rea, el esamina tota su la templo enorme, en mervelia a la fortuna de la site, e la capasia de la artistes entre se e la labora de sua obras, e el vide la combates Troian en ordina, e la geras aora conoseda par fama tra tota la mundo, la fios de Atreo, e Priamo, e Acile furiosa contra ambos.

Cōnstitit, et lacrimāns, “Quis iam locus” inquit “Achātē,
quae regiō‿in terrīs nostrī nōn plēna labōris?   [460]
Ēn Priamus! Sunt hīc etiam sua praemia laudī;
sunt lacrimae rērum‿et mentem mortālia tangunt.
Solve metūs; feret haec aliquam tibi fāma salūtem.”

El ia para e, larmante, dise: “Aora cual loca, Acate, cual rejion en la teras no es plen de nosa sufri? Vide Priamo! An asi la gloria ave sua premios; on fa larmas per situas e la doles umana toca la spirito. Disolve tua temes; esta fama va porta alga securia a tu.”

Sīc ait, atque‿animum pictūrā pāscit inānī,
multa gemēns, largōque‿ūmectat flūmine voltum.   [465]
Namque vidēbat, utī bellantēs Pergama circum
hāc fugerent Grāii, premeret Trōiana iuventūs,
hāc Phryges, īnstāret currū cristātus Achillēs.
Nec procul hinc Rhēsī niveīs tentōria vēlīs
adgnōscit lacrimāns, prīmō quae prōdita somnō   [470]
Tȳdīdēs multā vāstābat caede cruentus,
ardentīsque‿āvertit equōs in castra, prius quam
pābula gustāssent Trōiae Xanthumque bibīssent.

Tal el parla, e nuri sua spirito con la imaje vacua, multe jeminte, e umidinte sua fas con rio larga. Car el ia es vidente como asi la elinicas en gera sirca Pergamo ia fuji, con la jovenes troian presante, e asi la Frigianes, e Acile crestosa ia menasa en sua caro. E no distante de asi el reconose larmante la tendas de stofas nevin de Reso, cual, tradida en sua dormi prima, Tideida ia destrui con multe matas, e ia diverje cavalos zelosa a la campa, ante cuando los va proba la pasto de Troia o va bevi la Xanto.

Parte‿aliā fugiēns āmissīs Trōilus armīs,
īnfēlīx puer atque‿impār congressus Achillī,   [475]
fertur equīs, currūque‿haeret resupīnus inānī,
lōra tenēns tamen; huīc cervīxque comaeque trahuntur
per terram,‿et versā pulvīs īnscrībitur hastā.
Intereā‿ad templum nōn aequae Palladis ībant
crīnibus Īliadēs passīs peplumque ferēbant,   [480]
suppliciter trīstēs et tūnsae pectora palmīs;
dīva solō fīxōs oculōs āversa tenēbat.
Ter circum‿Īliacos raptāverat Hectora mūrōs,
exanimumque‿aurō corpus vendēbat Achillēs.

En un otra parte, Troilo, fujinte con armas perdeda, un xico nonfortunosa e nonegal con Acile en combate, es portada par cavalos, e es supina fisada a la caro vacua, teninte la redines an tal; sua colo e capeles es tirada longo la tera, e la polvo es marcada par sua lansia inversada. Entretempo, a la templo de Palas nonfavorente, la femes Troian con capeles desliada ia es vadente e portante la roba, umil triste e colpante sua petos con sua palmas; la diva, turnada a via, ia es teninte sua oios fisada a la solo. A tre veses, Acile ia es tirante Hector sirca la murones Ilian, e ia es vendente la corpo nonanimada per oro.

Tum vērō‿ingentem gemitum dat pectore‿ab īmō,   [485]
ut spolia,‿ut currūs, utque‿ipsum corpus amīcī,
tendentemque manūs Priamum cōnspēxit inermīs.
Sē quoque prīncipibus permīxtum‿adgnōvit Achīvīs,
Ēōāsque‿aciēs et nigrī Memnonis arma.
Dūcit Amāzonidum lūnātīs āgmina peltīs   [490]
Penthesilēa furēns, mediīsque‿in mīlibus ardet,
aurea subnectēns exsertae cingula mammae,
bellātrīx, audetque virīs concurrere virgō.

Alora Enea dona vera un jemi enorme de la profonda de sua peto, cuando el ia oserva la sacadas, la caros, e la corpo mesma de sua ami, e Priamo estendente sua manos nonarmada. El ia reconose ance se, miscada con la Aceanes major, e la linias este e la armas de Memnon negra. Pentesilea furiosa gida la colonas de la Amazonas con scermos lunin, e arde a media de la miles, liante un sintur de oro su sua seno esposada, un fem gerante, e la xica osa combate con omes.


Dido ariva a la templo. Enea vide la prosimi de alga omes crededa como perdeda en la mar.

Haec dum Dardaniō‿Aenēae mīranda videntur,
dum stupet, obtūtūque‿haeret dēfīxus in ūnō,   [495]
rēgīna‿ad templum, fōrmā pulcherrima Dīdō,
incessit māgnā iuvenum stīpante catervā.
Quālis in Eurōtae rīpīs aut per iuga Cynthī
exercet Diāna chorōs, quam mīlle secūtae
hinc atque‿hinc glomerantur orēades; illa pharetram   [500]
fert umerō, gradiēnsque deās superēminet omnīs:
Lātōnae tacitum pertemptant gaudia pectus:
tālis erat Dīdo, tālem sē laeta ferēbat
per mediōs, īnstāns operī rēgnīsque futūrīs.

En cuando esta mervelias es videda par Enea Dardanian, en cuando el es aturdida e adere fisada a la un regarda, la rea Dido, la plu bela de forma, ia veni a la templo, con un manada grande de jovenes folinte. Como Diana emplea sua bandes a la rivas de la Eurotas o longo la montania de Cinto, e mil oreades es colieda asi e ala seguente el; el ave un portaflexa a la spala e, paseante, el tori supra tota la divas: joias inonda la peto silente de Latona: tal ia es Dido, tal el ia porta felis se tra la media, insistente per la labora e sua renas futur.

Tum foribus dīvae, mediā testūdine templī,   [505]
saepta‿armīs, soliōque‿altē subnīxa resēdit.
Iūra dabat lēgēsque virīs, operumque labōrem
partibus aequābat iūstīs, aut sorte trahēbat:
cum subitō‿Aenēās concursū‿accēdere māgnō
Anthea Sergestumque videt fortemque Cloanthum,   [510]
Teucrōrumque‿aliōs, āter quōs aequore turbō
dispulerat penitusque‿aliās āvexerat ōrās.

Alora, a la portas de la diva, su la cupola media de la templo, encluida par armas, el ia senta se, alta suportada par la trono. El ia es donante judis e leges a sua popla, e egalinte la labora de sua taxes en partes justa, o asiniante par eleje acaso: cuando subita Enea vide la prosimi, en fola grande, de Anteo e Sergesto e Cloanto corajosa, e otras de la Teucranes ci la tempesta negra ia sperde en la mar e ia porta distante a otra costas.

Obstipuit simul ipse simul perculsus Achātēs
laetitiāque metūque;‿avidī coniungere dextrās
ardēbant; sed rēs animōs incognita turbat.   [515]
Dissimulant, et nūbe cavā speculantur amictī,
quae fortūna virīs, classem quō lītore linquant,
quid veniant; cūnctīs nam lēctī nāvibus ībant,
ōrantēs veniam,‿et templum clāmōre petēbant.

Stonada ia es e el mesma e Acate, colpada par joia a teme; los ia arde zelosa per junta la manos; ma la cosa nonserta disturba sua spiritos. Los desembla e, covreda par la nube vacua, oserva cual es la fortuna de la omes, a cual costa los lasa la flotila, perce los veni; car esta elejedas de tota la barcos ia es avansante, preante per favore, e vadente con clama a la templo.


Un de la marinores, Ilioneo, raconta la tempesta, esplicante ce los veni pasosa e solisitante ce Dido permete ce los atera sua barcos. Dido responde bonveninte, e espresa sua desira ce Enea mesma ta es presente.

Postquam‿intrōgressī‿et cōram data cōpia fandī,   [520]
māxumus Īlioneus placidō sīc pectore coepit:
“Ō Rēgīna, novam cuī condere Iuppiter urbem
iūstitiāque dedit gentīs frēnāre superbās,
Trōes tē miserī, ventīs maria‿omnia vectī,
ōrāmus, prohibē‿īnfandōs ā nāvibus īgnīs,   [525]
parce piō generī,‿et propius rēs aspice nostrās.
Nōn nōs aut ferrō Libycōs populāre Penātīs
vēnimus, aut raptās ad lītora vertere praedās;
nōn ea vīs animō, nec tanta superbia vīctīs.

Pos cuando los ia entra e la direto de parla en la presentia ia es donada, la plu vea, Ilioneo, con peto calma ia comensa tal: “Rea, a ci Jupiter ia dona fundi un site nova e freni la razas vana, nos Troianes misera, portada par la ventas tra tota la mares, prea: teni la focos nonomable de nosa barcos, salva un raza nonofendente, e regarda plu prosima nosa situas. Nos no ia veni o per saca con fero la casas Libi, o per dirije benes saisida a la costas; acel violentia no es en nosa spirito, e tan multe egosia no esiste en vinsedas.

Est locus, Hesperiam Grāī cognōmine dīcunt,   [530]
terra‿antīqua, potēns armīs atque‿ūbere glaebae;
Oenotrī coluēre virī; nunc fāma minōrēs
Ītaliam dīxisse ducis dē nōmine gentem.
Hīc cursus fuit:
cum subitō‿adsurgēns fluctū nimbōsus Orīōn   [535]
in vada caeca tulit, penitusque procācibus austrīs
perque‿undās, superante salō, perque‿invia saxa
dispulit; hūc paucī vestrīs adnāvimus ōrīs.
Quod genus hoc hominum? Quaeve‿hunc tam barbara mōrem
permittit patria?‿Hospitiō prohibēmur harēnae;   [540]
bella cient, prīmāque vetant cōnsistere terrā.
Sī genus hūmānum‿et mortālia temnitis arma
at spērāte deōs memorēs fandī‿atque nefandī.

On ave un loca ­– la Elinicas dise Hesperia per la nom – un tera antica, potiosa con armas e solos fertil; omes Enotrian ia abita lo; aora un rumor es ce la desendentes ia nomi la raza Italia, usante la nom de sua gidor. Nosa curso ia es a asi: cuando, levante con onda subita, Orion tempestosa ia porta nos a nonprofondas ascondeda e, con ventas intera xocante, ia sperde nos, con sal dominante, entre ondas e entre rocas nontraversable; a vosa costas asi, nos pocas ia flota. Cual raza de persones es esta? O cual pais tan barbar permete esta costum? Nos es proibida de la bonveni de la arena; on provoca geras e no permete ce nos sta sur la tera prima. Si vos despeta la raza umana e armas mortal, espeta an tal ce la dios es memoriosa de la justa e la nonjusta.

Rēx erat Aenēās nōbīs, quō iūstior alter,
nec pietāte fuit, nec bellō māior et armīs.   [545]
Quem sī fāta virum servant, sī vēscitur aurā
aetheriā, neque‿adhūc crūdēlibus occubat umbrīs,
nōn metus; officiō nec tē certāsse priōrem
paeniteat. Sunt et Siculīs regiōnibus urbēs
arvaque, Trōiānōque‿ā sanguine clārus Acestēs.   [550]

La re per nos ia es Enea, ca ci no otra ia es plu justa en dedica, o plu forte en gera o armas. Si la fortunas servi acel om, si el es nurida par la aira de la sielo, e ancora no reposa en la ombras cruel, nos ave no teme; e tu no ta regrete ata prima en la concurso de cortesia. Ance en rejiones Sisilian on ave sites e campos, e Aceste famosa de sangue Troian.

Quassātam ventīs liceat subdūcere classem,
et silvīs aptāre trabēs et stringere rēmōs:
sī datur Ītaliam, sociīs et rēge receptō,
tendere,‿ut Ītaliam laetī Latiumque petāmus;
sīn absūmpta salūs, et tē, pater optume Teucrum,   [555]
pontus habet Lybiae, nec spēs iam restat Iūlī,
at freta Sīcaniae saltem sēdēsque parātās,
unde‿hūc advectī, rēgemque petāmus Acestēn.”
Tālibus Īlioneus; cūnctī simul ōre fremēbant
Dardanidae.   [560]

Permete atera nosa flotila secuteda par la ventas, e eleje lenios en la bosces e prepara remos, afin, si la curso a Italia es donada, con cameradas e re reganiada, nos va xerca felis Italia e Latio; ma si nosa securia es sutraeda, e la mar de Libia ia prende tu, padre eselente de la Teucranes, e no espera de Iulo resta aora, ta ce nos xerca la stretas de Sisilia e la casas preparada, de do nos ia es portada asi, e la re Aceste.” Ilioneo ia fa tal parolas; e tota la fios de Dardano ia murmura con vose simultan.

Tum breviter Dīdō, voltum dēmissa, profātur:
“Solvite corde metum, Teucrī, sēclūdite cūrās.
Rēs dura‿et rēgnī novitās mē tālia cōgunt
mōlīrī,‿et lātē fīnīs custōde tuērī.
Quis genus Aeneadum, quis Trōiae nesciat urbem,   [565]
virtūtēsque virōsque,‿aut tantī‿incendia bellī?
Nōn obtūsa‿adeō gestāmus pectora Poenī,
nec tam‿āversus equōs Tyriā Sōl iungit ab urbe.

Alora Dido, pos basi sua fas, espresa corta: “Libri la teme de vosa cor, Teucranes, esclui vosa ansias. Un situa dur e la novia de mea rena obliga me a emprende tal protejes, e a defende larga mea fronteras con gardor. Ci no ta conose la raza de Enea, ci no la site de Troia, e sua atas e omes corajosa, o la focones de la gera tan grande? Nos Punicas no porta petos tan nonsentosa, e la Sol no iugi sua cavalos tan distante de la site Tirian.

Seu vōs Hesperiam māgnam Sāturniaque‿arva,
sīve‿Erycīs fīnīs rēgemque‿optātis Acestēn,   [570]
auxiliō tūtōs dīmittam,‿opibusque iuvābō.
Voltis et hīs mēcum pariter cōnsīdere rēgnīs;
urbem quam statuō vestra‿est, subdūcite nāvīs;
Trōs Tyriusque mihī nūllō discrīmine‿agētur.
Atque‿utinam rēx ipse Notō compulsus eōdem   [575]
adforet Aenēās! Equidem per lītora certōs
dīmittam‿et Libyae lūstrāre‿extrēma iubēbō,
sī quibus ēiectus silvīs aut urbibus errat.”

Si vos eleje Hesperia grande e la campos de Saturno, o Aceste e la teras de Erix, me va envia vos secur con soldatos, e me va aida con ricia. E si vos vole abita esta renas con me, la site cual me erije es vosa, atera la barcos; Troian e Tirian va es tratada par me con no distingui. E ta ce la re mesma ta es asi, forsada par la mesma venta, Enea! Vera, me va envia fidadas longo la costas e me va comanda traversa la estremas de Libia, si el vaga ejetada en cualce forestas o vilas.”


Enea deveni vidable e grasia Dido. Dido, ci mesma ia esperia sufris, bonveni el e fa ce on prepara un banceta. Enea organiza donadas per el.

Hīs animum‿arrēctī dictīs et fortis Achātēs
et pater Aenēās iamdūdum‿ērumpere nūbem   [580]
ardēbant. Prior Aenēān compellat Achātēs:
“Nāte deā, quae nunc animō sententia surgit?
omnia tuta vidēs, classem sociōsque receptōs.
Ūnus abest, mediō‿in fluctū quem vīdimus ipsī
submersum; dictīs respondent cētera mātris.”   [585]

Corajida en spirito par esta dises, e Acate corajosa e padre Enea ia es ja longa zelosa per rompe la nube. Prima Acate parla a Enea: “Fio de diva, cual senti leva aora en tua spirito? Tu vide ce tota es secur, la flotila e cameradas reganiada. Un om manca, ci nos mesma ia vide engolida a media de la onda; la resta acorda con la dises de tua madre.”

Vix ea fātus erat, cum circumfūsa repente
scindit sē nūbēs et in aethera pūrgat apertum.
Restitit Aenēās clārāque‿in lūce refulsit,
ōs umerōsque deō similis; namque‿ipsa decōram
caesariem nātō genetrīx lūmenque iuventae   [590]
purpureum‿et laetōs oculīs adflārat honorēs:
quāle manūs addunt eborī decus, aut ubi flāvō
argentum Pariusve lapis circumdatur aurō.

El ia dise apena estas, cuando subita la nube ensircante fende se e puri a aira abrida. Enea ia resta e ia brilia en la lus clar, simil a un dio par fas e spalas; car sua madre mesma ia espira a sua fio capeles bela e un lus rojin de jovenia e a sua oios refinas joiosa: como la belia cual manos ajunta a ivor, o cuando arjento o marmo de Paros es monturida en oro jala.

Tum sīc rēgīnam‿adloquitur, cūnctīsque repente
imprōvīsus ait: “Cōram, quem quaeritis, adsum,   [595]
Trōius Aenēās, Lybicīs ēreptus ab undīs.
Ō sōla‿īnfandōs Trōiae miserāta labōrēs,
quae nōs, rēliquiās Danaum, terraeque marisque
omnibus exhaustōs iam cāsibus, omnium‿egēnōs,
urbe, domō, sociās, grātēs persolvere dīgnās   [600]
nōn opis est nostrae, Dīdō, nec quicquid ubīque‿est
gentis Dardaniae, māgnum quae sparsa per orbem.

Alora el parla tal a la rea, e dise subita, nonespetada par tota: “Me, ci tu xerca, es asi presente, Enea la Troian, saisida de la ondas Libi. Tu, ci sola ia compatia la sufris nonespresable de Troia, ci comparti tua site e casa con nos, lasada par la Danaanes, consumada par tota avenis de tera e mar, e povre de tota, Dido, dona a tu la grasias meritada es ultra nosa capasia, e ultra lo de cualce parte en cualce loca de la raza Dardanian, cual es sperdeda tra la mundo grande.

Dī tibi, sī qua piōs respectant nūmina, sī quid
ūsquam iūstitia‿est et mēns sibi cōnscia rēctī,
praemia dīgna ferant. Quae tē tam laeta tulērunt   [605]
saecula? Quī tantī tālem genuēre parentēs?
In freta dum fluviī current, dum montibus umbrae
lūstrābunt convexa, polus dum sīdera pāscet,
semper honōs nōmenque tuum laudēsque manēbunt,
quae mē cumque vocant terrae.” Sīc fātus, amīcum   [610]
Īlionēa petit dextrā, laevāque Serestum,
post aliōs, fortemque Gyān fortemque Cloanthum.

Ta ce la dios porta premios meritada a tu, si la divines regarda la dedicadas a cualce grado, si la justia e un mente consensa a se de virtua es cualce cosa en cualce loca. Cual edas tan joiosa ia pari tu? Cual jenitores tan grande ia produi un tal? Con ce la rios va core a la stretas, con ce la ombras va traversa la presipes de la montes, con ce la sielo va nuri la stelas, tua onora e nom e lodas va permane sempre, sin relata a la teras cual clama me.” Pos parla tal, el xerca Ilioneo con mano destra, e Seresto con sinistra, e otras a pos, Gia forte e Cloanto forte.

Obstipuit prīmō‿aspectū Sīdōnia Dīdō,
cāsū deinde virī tantō,‿et sīc ōre locūta‿est:
“Quis tē, nāte deā, per tanta perīcula cāsus   [615]
īnsequitur? Quae vīs immānibus applicat ōrīs?
Tūne‿ille‿Aenēās, quem Dardaniō Anchīsae
alma Venus Phrygiī genuit Simoentis ad undam?
Atque‿equidem Teucrum meminī Sīdōna venīre
fīnibus expulsum patriīs, nova rēgna petentem   [620]
auxiliō Bēlī; genitor tum Bēlus opīmam
vāstābat Cyprum,‿et vīctor diciōne tenēbat.

Dido Sidonian ia es stonada, prima par la apare de la om, a pos par sua fortuna tan mal, e el ia parla tal de boca: “Cual fortuna xasa tu, fio de diva, tra tan multe periles? Cual potia forsa tu a costas savaje? Esce tu es acel Enea ci Venus favorente ia pari a Ancise Dardanian, a la onda de la Simois Frigian? E vera, me recorda ce Teucro ia veni a Sidon, espulsada de sua pais tradisional, xercante un rena nova con aida de Belo; alora mea padre Belo ia es destruinte Cipros rica, e teninte lo en domina como vinsor.

Tempore iam‿ex illō cāsus mihi cognitus urbis
Trōiānae nōmenque tuum rēgēsque Pelasgī.
Ipse‿hostis Teucrōs īnsīgnī laude ferēbat,   [625]
sēque‿ortum‿antīquā Teucrōrum‿ab stirpe volēbat.
Quārē‿agite,‿Ō, tēctīs, iuvenēs, succēdite nostrīs.
Mē quoque per multōs similis fortuna labōrēs
iactātam‿hāc dēmum voluit cōnsistere terrā.
Nōn īgnāra malī, miserīs succurrere discō.”   [630]

Ja de acel tempo la cade de la site Troian es conoseda a me, e tua nom e la res Pelasgo. El mesma, enemi, ia leva la Teucranes con loda notable, e ia opina ce el desende de la radis antica de la Teucranes. Donce veni, jovenes, entra su nosa tetos. Un fortuna simil ia vole ce me, ance lansada tra multe sufris, senta final en esta tera. No stranjer de malia, me aprende aida la miseras.”

Sīc memorat; simul Aenēān in rēgia dūcit
tēcta, simul dīvom templīs indīcit honōrem.
Nec minus intereā sociīs ad lītora mittit
vīgintī‿taurōs, māgnōrum‿horrentia centum
terga suum, pinguīs centum cum mātribus āgnōs,   [635]
mūnera laetitiamque dii.

Tal el recorda; a la mesma tempo el gida Enea a su la tetos real, a la mesma tempo el proclama un onora per la templos de la dios. E no min, entretempo, el envia dudes bovones a la cameradas a la costas, sento dorsos capelosa de porcos grande, sento ovetas grasosa con sua madres, la donadas e joia de la dio.

At domus interior rēgāli splendida lūxū
īnstruitur, mediīsque parant convīvia tēctīs:
arte labōrātae vestēs ostrōque superbō,
ingēns argentum mēnsīs, caelātaque‿in aurō   [640]
fortia facta patrum, seriēs longissima rērum
per tot ducta virōs antīquā‿ab orīgine gentis.

Ma la construida interna es merveliosa ordinada con luso de re, e los prepara un banceta su media de la tetos: tapetos fabricada con arte e purpur gloriosa, arjento enorme sur la tables, e la atas corajosa de sua padres gravada en oro, un serie la plu longa de avenis trasada tra tan multe omes, de la orijina antica de la raza.

Aenēās (neque‿enim patrius cōnsistere mentem
passus amor) rapidum‿ad nāvīs praemittit Achātēn,
Ascaniō ferat haec, ipsumque‿ad moenia dūcat;   [645]
omnis in Ascaniō cārī stat cūra parentis.
Mūnera praetereā,‿Īliacīs ērepta ruīnīs,
ferre iubet, pallam sīgnīs aurōque rigentem,
et circumtextum croceō vēlāmen acanthō,
ōrnātūs Argīvae‿Helenae, quōs illa Mycēnīs,   [650]
Pergama cum peteret inconcessōsque‿hymenaeōs,
extulerat, mātris Lēdae mīrābile dōnum:
praetereā scēptrum,‿Īlionē quod gesserat ōlim,
māxima nātārum Priamī, collōque monīle
bācātum,‿et duplicem gemmīs aurōque corōnam.   [655]
Haec celerāns iter ad nāvēs tendēbat Achātēs.

Enea (car sua ama padral no ia tolera ce sua mente reposa) ia envia Acate rapida a la barcos, afin el trae esta novas a Ascanio e gida el mesma a la site; tota la cura de la jenitor cara sta en Ascanio. El comanda ance la trae de donadas, saisida de la ruinas Ilian, un capa rijida con imajes e oro e un velo texeda a la bordas con acanto jala, vestes de Helene Argivo, cual el ia porta de Micene cuando el ia viaja a Pergamo e sua sposi nonlegal, un donada merveliosa de sua madre Leda: un setro ance, cual Ilione ia porta a ves pasada, la plu vea de la fias de Priamo, e per la colo un colareta de perlas, e un corona duple con jemes e oro. Rapidinte per estas, Acate ia estende sua via a la barcos.


Venus solisita ce la dio Cupido imita Ascanio (la bebe de Enea) per crea sentis madrin en Dido, afin Dido deveni enamada par Enea.

At Cytherēa novās artēs, nova pectore versat
cōnsilia,‿ut faciem mūtātus et ōra Cupīdō
prō dulcī‿Ascaniō veniat, dōnīsque furentem
incendat rēgīnam,‿atque‿ossibus implicet ignem;   [660]
quippe domum timet ambiguam Tyriōsque bilinguīs;
ūrit atrōx Iūnō,‿et sub noctem cūra recursat.
Ergō‿hīs āligerum dictīs adfātur Amōrem:

Ma la Citeran turna enganas nova, intendes nova en sua peto, afin Cupido, mutada de forma e fas ta veni en loca de Ascanio dulse, e par donadas ta ensende la rea a folia, e ta entretexe foco en sua osos; vera el teme la casa nonserta e la Tirianes duple parlante; Juno cruel arde el, e sua ansia recore a la prosimi de note. Donce con esta dises el parla a Amor alida:

“Nate, meae vīrēs, mea māgna potentia sōlus,
nāte, patris summī quī tēla Typhōia temnis,   [665]
ad tē cōnfugiō‿et supplex tua nūmina pōsco.
Frāter ut Aenēās pelagō tuus omnia circum
lītora iactētur odiīs Iūnōnis inīquae,
nōta tibi,‿et nostrō doluistī saepe dolōre.
Hunc Phoenissa tenet Dīdō blandīsque morātur   [670]
vōcibus; et vereor, quō sē Iūnōnia vertant
hospitia;‿haud tantō cessābit cardine rērum.

“Fio, mea fortia, mea sola potentia grande, fio, ci rejeta la misiles Tifonal de la padre suprema, a tu me fuji e solisita umil tua divinia. Ce tua frate Enea es lansada sirca tota costas par la odia enemin de Juno es conoseda a tu, e tu ia dole comun en nosa dole. Dido Fenisia teni esta om, e retarda el con dises atraente; e me teme a do la ospitia de Juno va verje; el no va sesa a un xarnier de fortuna tan importante.

Quōcircā capere‿ante dolīs et cingere flammā
rēgīnam meditor, nē quō sē nūmine mūtet,
sed māgnō‿Aenēae mēcum teneātur amōre.   [675]
Quā facere‿id possīs, nostram nunc accipe mentem.
Rēgius accītū cārī genitōris ad urbem
Sīdoniam puer īre parat, mea māxima cūra,
dōna ferēns, pelagō‿et flammīs restantia Trōiae:
hunc ego sōpītum somnō super alta Cythēra   [680]
aut super Īdalium sacrātā sēde recondam,
nē quā scīre dolōs mediusve‿occurrere possit.

Per esta razona, me scemi ja prende la rea par enganas e ensirca el con pasion, afin el no va cambia sua deside par alga influe divin, ma va es tenida a mea lado en amor forte per Enea. Como tu pote fa esta, aseta aora mea pensa. La xico real, mea cura la plu grande, par comanda de sua padre cara, prepara vade a la site Sidonian, portante donadas restante pos la mar e la flamas de Troia: me va asconde el, aturdida par dormi, en mea casa santa sur Citera alta o sur Idalio, afin el no va pote en alga modo sabe la enganas o apare a media de los.

Tū faciem‿illīus noctem nōn amplius ūnam
falle dolō,‿et nōtōs puerī puer indue voltūs,
ut, cum tē gremiō‿accipiet laetissima Dīdō   [685]
rēgālīs inter mēnsās laticemque Lyaeum,
cum dabit amplexūs atque‿ōscula dulcia fīget,
occultum‿īnspīrēs īgnem fallāsque venēnō.”

Per no plu ca un note, ta ce tu falsi sua forma par engana, e apone la fas conoseda de la xico como xico, afin, cuando Dido multe felis aseta tu a sua peto entre la tables real e la vino fluente, cuando el va dona abrasas e fisa besas dulse, tu va espira un foco ascondeda e engana el con venena.”

Pāret Amor dictīs cārae genetrīcis, et ālās
exuit, et gressū gaudēns incēdit Iūlī.   [690]
At Venus Ascaniō placidam per membra quiētem
inrigat, et fōtum gremiō dea tollit in altōs
Īdaliae lūcōs, ubi mollis amāracus illum
flōribus et dulcī‿adspīrāns complectitur umbrā.

La Ama obedi la dises de sua madre cara, e desapone sua alas, e pasea joiosa con la paso de Iulo. Ma Venus iriga la membros de Ascanio con reposa calma, e la diva leva el, abrasada a sua peto, a la bosces alta de Idalio, do majoran mol, respirante en ombra dulse, ensirca el con flores.


On fa un banceta lusosa, incluinte un ofre de vino a Jupiter e un canta sur astronomia. Dido demanda ce Enea raconta tota sua aventuras.

Iamqu(e) ībat dictō pārēns et dōna Cupīdō   [695]
rēgia portābat Tyriīs, duce laetus Achāte.
Cum venit, aulaeīs iam sē rēgina superbīs
aure‿ā composuit spondā mediamque locāvit.
Iam pater Aenēās et iam Trōiāna iuventūs
conveniunt, strātōque super discumbitur ostrō.   [700]
Dant famulī manibus lymphās, Cereremque canistrīs
expediunt, tōnsīsque ferunt mantēlia villīs.

E aora, obedinte sua dise, el ia vade e ia porta la donadas real per la Tirianes, felis con la gidor Acate. Cuando el veni, la rea ia posa ja se sur un sofa de oro con cortinas orgulosa e ia loca se a la media. Aora padre Enea e aora la jovenes Troian asembla, e reclina sur cuxines purpur. La servores dona acua a sua manos, e furni Ceres de sestos, e porta teletas con pelos suave.

Quīnquāgintā‿intus famulae, quibus ōrdine longam
cūra penum struere,‿et flammīs adolēre Penātīs;
centum‿aliae totidemque parēs aetāte ministrī,   [705]
quī dapibus mēnsās onerent et pōcula pōnant.
Nec nōn et Tyriī per līmina laeta frequentēs
convēnēre, torīs iussī discumbere pictīs.
Mīrantur dōna‿Aenēae, mīrantur Iūlum
flagrantīsque deī voltūs simulātaque verba,   [710]
pallamque‿et pictum croceō vēlāmen acanthō.
Praecipuē‿īnfēlīx, pestī dēvōta futūrae,
explērī mentem nequit ardēscitque tuendō
Phoenissa,‿et pariter puerō dōnīsque movētur.

On ave sincodes servores fema a interna, de cual sua taxe es pone la comeda longa en ordina, e adora la Penates con flamas; on ave sento otras e la mesma cuantia de servores mas de eda egal, ci carga la tables con comedas e pone la copas. E vera ance la Tirianes ia asembla en fola tra la atrio deletante, comandada a reclina sur la sofas decorada. Los mervelia a la donadas de Enea, los mervelia a Iulo e la fas briliante e parolas finjeda de la dio, e a la capa e la velo decorada con acanto jala. Spesial la fem Fenisia nonfelis, condenada a ruina futur, no pote sasia sua mente e el flami cuando el regarda, e es emosiada egal par la xico e la donadas.

Ille‿ubi complexū‿Aenēae collōque pependit   [715]
et māgnum falsī‿implēvit genitōris amōrem,
rēgīnam petit. haec oculīs, haec pectore tōtō
haeret et interdum gremiō fovet, īnscia Dīdō,
īnsīdat quantus miserae deus; at memor ille
mātris Acīdaliae paulātim‿abolēre Sychaeum   [720]
incipit, et vīvō temptat praevertere‿amōre
iam prīdem residēs animōs dēsvētaque corda.

La xico, cuando el ia pende en abrasa de la colo de Enea e ia sasia la ama grande de sua padre suposada, xerca la rea. Esta con sua oios, esta con tota sua peto teni el e de tempo a tempo caresa el sur sua vasto, Dido, no sabente ce un dio tan grande senta sur el, misera; ma la dio, memoriosa de sua madre Acidalia, comensa aboli Siceo, e atenta surprende con ama vivente sua spirito ja longa dormosa e sua cor nonabituada.

Postquam prīma quiēs epulīs, mēnsaeque remōtae,
crātērās māgnōs statuunt et vīna corōnant.
Fit strepitus tēctīs, vōcemque per ampla volūtant   [725]
ātria; dēpendent lychnī laqueāribus aure‿īs
incēnsī,‿et noctem flammīs fūnālia vincunt.
Hīc rēgina gravem gemmīs aurōque popōscit
implēvitque merō pateram, quam Bēlus et omnēs
ā Bēlō solitī; tum facta silentia tēctīs:   [730]

Pos cuando on ave la reposa prima entre la comedas, con tables vacuida, los sta boles grande e los coroni la vino. Un ruido aveni su la tetos, e los rola sua vose tra la salas spasiosa; lampas ensendeda pende de la sofitos de oro, e torxas vinse la note con flamas. Asi la rea ia esije un bol pesosa con jemes e oro, e ia pleni lo con vino nonmiscada, un cual Belo e tota de Belo ia pleni abitual; pos alora, silentia ia deveni su la tetos:

“Iuppiter, hospitibus nam tē dare iūra loquuntur,
hunc laetum Tyriīsque diem Trōiāque profectīs
esse velīs, nostrōsque‿huius meminisse minōrēs.
Adsit laetitiae Bacchus dator, et bona Iūnō;
et vōs, Ō, coetum, Tyriī, celebrāte faventēs.”   [735]

“Jupiter – car on dise ce tu dona leges per ospitores e ospitadas – ta ce tu vole ce esta dia es joiosa per la Tirianes e la viajores de Troia, e ce nosa desendentes va recorda esta; ce Baco, donor de joia, es presente, e Juno beneficante; e, Tirianes, ta ce vos foli favorosa la asembla.”

Dīxit, et in mēnsam laticum lībāvit honōrem,
prīmaque, lībātō, summō tenus attigit ōre,
tum Bitiae dedit increpitāns; ille‿impiger hausit
spūmantem pateram,‿et plēnō sē prōluit aurō
post aliī procerēs. Citharā crīnītus Iōpās   [740]
personat aurātā, docuit quem māximus Atlās.

El ia dise, e el ia versa un onora licuida sur la table, e, pos la versa, el la prima ia toca lo asta la borda de sua labios; a pos el ia dona lo defiante a Bitias; el ia consuma nonpigra la bol spumante, e ia moia se con la oro plen, la otra nobiles a pos. Con sua lira de oro, Iopas de capeles longa resona, ci Atlas la plu grande ia instrui.

Hic canit errantem lūnam sōlisque labōrēs;
unde‿hominum genus et pecudēs; unde‿imber et īgnēs;
Arctūrum pluviāsque‿Hyadas geminōsque Triōnēs;
quid tantum‿Ōceanō properent sē tinguere sōlēs   [745]
hībernī, vel quae tardīs mora noctibus obstet.
Ingeminant plausū Tyriī, Trōesque sequuntur.

Esta canta la luna vagante e la eclises de la sol; de do la raza de umanas e la bestias; de do la pluve e la focos; Arcturo e la Hiades pluvosa e la Bovones jemelo; perce la soles de inverno freta tan per bani se en la mar, o cual retarda impedi la notes lenta. La Tirianes multipli en sua aplaudi, e la Troianes segue.

Nec nōn et variō noctem sermōne trahēbat
īnfēlīx Dīdō, longumque bibēbat amōrem,
multa super Priamō rogitāns, super Hectore multa;   [750]
nunc quibus Aurōrae vēnisset fīlius armīs,
nunc quālēs Diomēdis equī, nunc quantus Achillēs.
“Immō‿age,‿et ā primā dīc, hospes, orīgine nōbīs
īnsidiās,” inquit, “Danaum, cāsūsque tuōrum,
errōresque tuōs; nam tē iam septima portat   [755]
omnibus errantem terrīs et fluctibus aestās.”

E vera ance Dido nonfortunosa ia estende la note con parla diversa, e ia bevi longa la ama, demandante multe sur Priamo, multe sur Hector; aora con cual armas la fio de Matini ia veni, aora como ia es la cavalos de Diomede, aora como grande ia es Acile. “Ma fa plu,” el vosi, “e dise a nos, visitor, de la orijina prima, la trucos de la Danaanes, e la desastres de tua popla, e tua vagas; car ja la estate sete porta tu vagante tra tota teras e ondas.”

Esta paje es presentada con la lisensa CC Attribution-Share Alike 4.0 International.
Lo ia es automatada jenerada de la paje corespondente en la Vici de Elefen a 4 april 2024 (17:36 UTC).