Determinàns

Un determinant ês una paraula que modifica un sustantíu per descriure sa séva identidat y sa séua cantidat. Ademés de sa -s d’es plural cabeyéra (que ês considerad com un determinant en elefen), es determinàns se colòcan sempre devant d’es sustantíu.

Etsistexen diferéns classas de determinàns. He aquí un etzemple tipo de cada un d’élls: tota, la, esta, cual, cada, mea, multe, otra.

Prédeterminàns

Tota sinnifica “tot” o “tots”. Indica sa totalidat d’es sustantíu que descríu. A n’es contrari que cada, tota tratta es tot com una unidat, y no com eleméns separads:

• Tota linguas es asurda. – Totas sas llengos són absurdas.
• Me va ama tu per tota tempo. – T’estimaré tot es tems.
• La lete ia vade a tota locas. – Sa llet va nà a totas pars.
• On ia oia la musica tra tota la vila. – Se va escoltà sa música en tot es pobble.

Ambos sinnifica “es dos”. Se pod empleyà en llog de tota, cuand se díu que tota cantidat se llimita a dos. Es sustantíu deu està en plural:

• Ambos gamas es debil. – Sas duas camas són dèbils.

Semànticament, tota y ambos no se diferensían d’es cuantitatíus, però se tratta coma una classa apart per sa séua sintatsis: se colòcan devant de cualsevol altre determinant en es grupo nominal, incluínd la.

També pòren essê empleyads coma pronoms.

Artículs

S’elefen té dos artículs: s’artícul determinad la, y s’artícul indefinid un. “Determinad” (o “definid”) vol dí qu’es sustantíu indica una còsa ja definida, y que, en consecuènsi, no se referêx a res nòu.

La pòsa un sustantíu referindsê a algo o colcú conegud per s’interlocutó. S’empleya a sas siguiéns situassións:

• Ja s’ha enomenada sa còsa:
  • Me ia compra un casa. La casa es peti. – Vatj comprà una casa. Sa casa ês petita.
• S’interlocutó pod endivinà fàcilment que sa còsa etsistêx:
  • Me ia compra un casa. La cosina es grande. – Vatj comprà una casa. Sa cuyna ês grossa.
• Es resto de sa frassa ês suficientement clara.
  • El ia perde la numeros de telefon de sua amis. – Élla va pèrde es números de teléfono d’es séus amigs.
• S’interlocutó pod comprenderhó:
  • La musica es bela, esce no? – Sa música ês guapa, ¿no?
• Sa còsa ês ben coneguda per tots. Se tratta de dominis de conexement y sustantíus abstrattes:
  • La luna es multe distante de la tera. – Sa lluna està molt separada de sa tèrra.
  • Me no comprende la matematica. – No enteng sas matemàticas.
  • El ama la cafe. – A éll li encanta es cafè.
  • La felisia es plu importante ca la ricia. – Sa felicidat ês més important que sa riquesa.

Un pòsa un sustantíu singulà qu’espréssa cualsevol còsa que s’interlocutó encara no conêx. No se pod empleyà emb sustantíus plurals o incontabbles.

• Me vole leje un libro. – Vuy lleggí un llibre.
• Un gato ia veni en la sala. – Un mox ha entrad dins sa sala.

Colcunas llengos ténen artículs partitíus qu’indican sas cantidats no aclaradas d’un sustantíu no contabble. S’elefen empleya la, fins y tot cap artícul:

• Me gusta la cafe. – M’agrada es cafè.
• Me gusta cafe. – M’agrada es cafè.
• Me bevi cafe. – Beg cafè.

Demostratíus

Es demostratíus nomenan lo qu’es sustantíu espréssa, situandlí dins es tems o dins s’espày o en es tèst matex.

Esta sinnifica “aquest / aquesta / aquests / aquestas”. Ês parescud a la, y nomena sempre colca còsa aprop de s’interlocutó, ja sía física o métafòricament:

• Me posese esta casa. – Teng aquesta casa.
• Esta libros es merveliosa. – Aquests llibres són maravellosos.
• Me gusta esta cafe. – Me agrada aquest cafè.
• Esta mense ia es difisil. – Aquest mes ha estad difícil.
• Esta frase conteni sinco parolas. – Aquesta frassa conté cinc paraulas.

Acel sinnifica “aquell / aquélla / aquells / aquéllas”. Se parêx a la, però nomena una còsa lluñ de s’interlocutó o, en ménos, més féta enfòra que sa que representa a n’esta:

• Acel xico regarda acel xicas. – Aquell al·lot mira a n’aquéllas al·lòtas.
• Atenta denova en acel modo. – Provêu de nòu d’aquex mòdo.
• Acel torta es noncomable. – Aquell pastís ês incomestibble.

Esta y acel se pòren trasformà en pronoms.

Interrogatíus

Ets interrogatíus servexen per demanà.

Cual fa una pregunta d’identidat o espèci:

• Cual animal es acel? – ¿Quin animal ês aquell?
• Cual vejetales es la plu bon? – ¿Quins vegetals són es millós?
• Tu veni de cual pais? – ¿De quin país vens?
• Cual fenetras es rompeda? – ¿Quinas finestras estàn rompudas?
• Cual pinta tu prefere? – ¿Quina pintura t’estimas més?

Cuanto de sinnifica “cuant” , emb un sustantíu contabble o incontabble:

• Cuanto casas es en tua strada? – ¿Cuàntas casas heyà en es téu carré?
• Cuanto pan tu pote come? – ¿Cuant de pa pods menjà?

Cual y cuanto s’empleyan també en preguntas indirèttas.

Determinàns de selecció

Aquests determinàns seleccionan ets eleméns d’un conjunt:

• cada – cada
• cualce – cualsevol, colsevol
• alga – algo, una cèrta cantidat, un poc de
• no – res de, ni
• sola – domés

Cada sinnifica “cada” , si se considéran ets eleméns un per un, per separad. Es sustantíu ês contabble però singulà:

• Cada can ave un nom. – Cada ca té un nom.
• Me no ia leje cada parola. – No he lleggid totas sas paraulas (cada paraula).
• Tu fa la mesma era a cada ves. – Comêts es matex èrro cada vegada.

Cualce sinnifica “cualsevol” o “colsevol” no importa lo qu’es sutjètte tríi. Es sustantíu, per eu general, ês contabble:

• Prende cualce carta. – Tría una carta (colsevol, no importa quina).
• Cualce contenadores va sufisi. – Es contenedós seràn abastaméns (no importa quins).

Alga indica que no s’especifica s’identidat de lo espréssàd p’es sustantíu:

Alga sinnifica “una cèrta cantidat”, “un poc de” o “algo” , y indica una cantidat no especificada de sas que s’espréssa p’es sustantíu. Hon sovint se dona a’ntendre quina cantidat no especificada ês relativament petita (de lo contrari se diría multe) però no massa petita, lo que sería pòca:

• Me ia leje acel en alga libro. – Eu vatj lliggí a un llibre (colsevol).
• Cisa me va reveni a alga dia. – Pug tornà colca díe.
• Alga cosa es rompeda. – Algo està rompud.

Empleyad emb so sustantíu incontabble o un sustantíu plural contabble, alga indica que tampoc s’especifica cantidat de que s’espréssa emb so sustantíu:

• Me va leje alga libros. – Vay lleggí colcúns llibres.
• Alga polvo ia cade de la sofito. – Va caure algo d’arena d’es sòtil.
• El ave alga pan en sua sesto. – Élla té algo de pa dins sa panéra.

No vol dí “no”, “cap cantidat” o “res de” . Indica que lo espréssàd p’es sustantíu està aussent o inetsistent:

• Me ave no arbores en mea jardin. – No teng abres en es méu jardí.
• Tu va senti no dole. – No sentirà res (cap doló).
• No arbor es plu alta ca la tore Eiffel. – Cap abre ês més alt que sa Torra Eiffel.
• Me ia encontra no person en la parce. – No me vay trobà emb ningú en es park.

Sola sinnifica “totsol” , “únic” , domés heyà un y no altre, per lo ménos, que sía important:

• El es la sola dotor en la vila. – Éll ês s’únic dottó en es pobble.
• Estas es la sola du parolas cual nos no comprende. – Aquestas són sas únicas duas paraulas que no entenêm.
• Me va destrui la mur con un sola colpa. – Vay a destrossà sa parêd gruxada d’un sol cop.

Aquests determinàns, etsètte no y sola, se pòren empleyà coma pronoms. Són pronoms espécials, cadun, cualcun, algun, y nun, que se referexen a sas personas. Per referirsê a sas còsas, a n’es determinàns senzillament lis seguêx cosa.

Possessíus

Ets adjettíus possessíus són mea, tua, sua, nosa, vosa, lor y cui:

• Mea gato ia come un mus. – Es méu mox se va menjà un ratolí.
• Me gusta multe tua dansa. – M’agrada molt es téu ball.
• Nosa ecipo va gania la premio. – Es nostro equipo goñarà es prèmit.

També se pod indicà sa possessió emb una frassa de me, de tu, etcétra:

• Acel es la casa de tu. – Aquélla ês ca téva.

Sa terséra persona ês s’adjettíu possessíu sua, sêns’importà qu’es pronom equivalent sería el, lo, los, on o se:

• La ipopotamo abri sua boca. – S’hipopótamo ob sa boca (sa séva boca).
• Nos regarda sua dentes. – Mos fitsam emb sas séuas dens.

P’espréssà d’élls (o de sí en plural), se pod empleyà es determinant lor en llog de sua. Però no ês obbligatòri. Sua se pod empleyà sempre (y ês més tradissional), però en colcunas frassas lor pod essê més cla:

• La otelor mostra lor sala a sua visitores. - Sa hoteléra mostra sa sala corresponent a n’es séus visitàns. (sa sala d’es visitàns, no sa sala de sa hoteléra)
• La visitores gusta multe lor sala / sua sala. - A n’es visitàns lis agrada molt sa sala que lis va tocà / sa séua sala.
• Ance la otelor gusta lor sala. - També a sa hotelera li agrada sa séua pròpi sala.

Cuantitatíus

Es cuantitatíus permeten espréssà cantidat qu’ês indicada p’es sustantíu:

• -s – (plural)
• un – un/a
• du, tre, cuatro… – dos, tres, cuatre…
• multe – molt
• poca – poc
• plu – més (de)
• plur
• la plu – sa majoría (de), es màtsim (de), sa majó part
• min – ménos (de)
• la min – sa minoría (de), es mínim (de), sa menó part

Es marcadó de plural -s ês es determinant cuantitatíu de basse. Un sintamma nominal qu’incluyêsqui un sustantíu plural, no requirêx cap altre determinant:

• Me va leje libros. – Vay lleggí (colcúns) llibres.
• Me va leje la libros. – Vay lleggí es llibres.

Ademés de s’artícul indefinid, un ês es número “un” , indica una unidat de lo referensiad p’es sustantíu. Per consiguient, es sustantíu deu essê contabble y singulà:

• Me ave un frate e du sores. – Teng un germà y duas germanas.

Ets altres números cardinals (du, tre, cuatro, etcétra) són també cuantificadós.

• Me ave tre gatos obesa. – Teng tres moxos grassos.
• Me ave cuatro plu anios ca mea frate. – Som cuatre añs majó qu’es méu germà.

Multe sinnifica “mols” . Indica una gran cantidat de lo referensiad p’es sustantíu, y se empleya emb sustantíus contabbles y incontabbles:

• Esta casa sta ja asi tra multe anios. – Aquesta casa ja se mantén aquí durant mols añs.
• La pijones come multe pan. – Sas colomas mênjan molt de pa.

Poca ês lo contrari de multe, y indica una petita cantidat. Sinnifica “poc”:

• Me reconose poca persones. – Reconêg colcunas personas (en réalidàt, no moltas).
• El pote dona poca aida. – Pod donà un poc d’ajuda (en réalidàt, no molta).
• Comparí: Me pote leje alga parolas. — Som escapàs de lleggí unas cuantas de paraulas (un número petit).

Plu sinnifica “més”. Indica una cantidat majó de lo referensiad p’es sustantíu, y se pod empleyà emb sustantíus contabbles y incontabbles. La plu sinnifica “sa majoría” , cantidat més grossa:

• Tu ave plu libros ca me. – Vostê té més llibres que jo.
• La plu linguas es bela. – Sa majoría de sas llengos son hermosas.
• Plu pan es en la cosina. – Heyà més pa dins sa cuyna.
• La plu fango es repulsante. – Sa majoría d’es fang ês oyós.

Min ês lo contrari de plu, y sinnifica “ménos”, indica una cantidat més petita, y se pod empleyà emb sustantíus contabbles y incontabbles. La min sinnifica “sa minoría”, sa menó cantidat:

• Me desira min vejetales ca el. – Vuy ménos verdura qu’élla.
• Tu ia leje la min libros de cualcun ci me conose. – Tu éts es que has lleggid ménos llibres de tots es que conêg.
• El ave min interesa a cada dia. – Cada díe té ménos interés.

Se pòren empleyà tots es cuantitatíus còma pronoms.

Determinàns de similitud

Altres cuatre determinàns atañan sa similitud o sa diferènsi:

La mesma sinnifica “es matex” / “sa matéxa” / “es matéxos” / “sas matéxas” o “lo matex” . Normalment, no se pod no posà sa paraula la, a pésà de que se pod canvià per esta o acel:

• Tu porta la mesma calsetas como me. – Dús es matéxos calsetíns que jo.
• La gera ia comensa en la mesma anio. – Sa guèrra va comensà es matex añ.
• Nos va reveni a esta mesma tema pos un semana. – Tornarêm demunt aquest téma emb una semmana.

Otra sinnifica “altre” / “altres” / “un’altra” o “unas altras”.

• Nos ave aora esta tre otra problemes. – Tenim aquests altres probblémas ara.
• La otra solve ia es plu bon. – S’altra solussió éra milló.
• Tu ave otra pan? – ¿Té vostê altre pa?

Tal significa «tal/es», «ese tipo de», «de ese estilo», de tal o cual especie:

• Me construi un macina de tempo. – Estig costruyend una máquina d’es tems.
  • Tal cosa es nonposible. – Tal còsa ês impossibble.
• Me xerca un abeor. – Estig sercand un beyadó.
  • Me no conose un tal person. – No conêg a tal persona.
• Esce tu vole repinti la sala? – ¿Vols repintà s’habitació?
  • Me prefere evita tal labora. – M’estim més evità aquest tipo de feyna.
• Esce tu ave plu libros como estas? – ¿Tens més llibres com aquests?
  • Si, me ave du otra tal libros. – Sí, teng altres dos llibres d’aquex estil.

Propre indica sa pertenènsi de sa còsa p’es nom a n’es séu posseidó. Ês espéssialment útil después d’es determinant sua per aclarà qu’es sinnificad ês refletsíu: sa còsa indicada pertenêx a n’es sujètte de sa frassa:

• Mea propre idea es an plu strana. – Sa méua pròpi idèa ês encara més rara. * El ia trova la xarpe de sua sposo e ia pone lo sirca sua propre colo. – Va trobà sa bufanda d’es séu hòmo y se la va posà p’es séu pròpi coll.

Órde d’es determinàns

Es determinàns seguexen aquest órde:

• Es prédeterminàns tota y ambos, cuand aparexen, se colòcan devant de tots es demés.
• Llevò vénen ets artículs, es demostratíus, ets interrogatíus, determinàns de selecció, o es possessíus. Normalment, heyà somés un d’aquests determinàns dins un sintamma nominal.
• A continuassió, se pòren trobà cuantitatíus o determinàns de similitud. Un determinant de similitud may ês sa priméra paraula d’un grupo nominal contabble singulà. Sempre va endevantad d’altre determinant, o de dos, si un d’élls ês un prédeterminant (per etzemple tota la otra libro).
• Ets adjettíus bon y mal, a pésà de que no són determinàns, per lo general se colòcan devant d’es sustantíu y después de tots es determinàns.

Per etzemple:

• El ia colie sua poca posesedas e parti. – Va replegà sas sévas pòcas pertenènsis y s’en va nà.
• Un otra problem es la manca de aira fresca asi. – Altre probbléma ês sa falta d’ayre frêsc aquí.
• Nos no ia tradui ancora acel otra cuatro frases. – Encara no hem traduíd aquéllas cuatra frassas.
• Tota la omes ia vade a la costa. – Tots ets hòmos varen essê a sa costa.